Prec de Nadal

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
Et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit.

Salvador Espriu

Hibernació

Amics lectors que heu resistit fins aquí: fins a finals d'any aquest bloc quedarà en estat d'hibernació, per tal com hem tornat a casa per fer els Pastorets i per menjar el caldo de Nadal. Bon Nadal i bon any a tothom.

Canonització immediata!

Aquest bloc, amb tota la modèstia, vol afegir-se al clam popular que omple els carrers d’Itàlia i que fa que fins les parets demanin el que és de sentit comú: Pavarotti, canonització!

Mitologia

Aviat --i jo ja no sé si és bo o dolent-- això del cristianisme serà per als europeus una cosa tan remota com la mitologia vèdica, grega o egípcia. Vaja, serà una altra mitologia. Llavors, entrarem als museus i a les esglésies i farem com els turistes a les ruïnes de Tailàndia o a les piràmides d'Egipte; és a dir, no entendrem re i direm 'oita, que és gran, això!', 'caram, com s'ho devien fer sense grues', 'és increïble que això ho fessin fa tants d'anys!'.
Arribats a aquest punt, per llegir Verdaguer, necessitarem un aparat de notes que ens expliqui què era allò de la Passió, i quan vegem segons quin quadro en un museu direm el que vaig sentir dir a una noia espanyola l'altre dia a la galeria de l'Acadèmia: "Mira, a esta gente, les salen llamas de la cabeza." La gente eren els apòstols; les llamas, eren les llengües de foc de la Pentecosta.

Fred

Fa unes setmanes, la ministra Gelmini va fer una proposta nova perquè els talls pressupostaris a la universitat no es notessin. És molt bona: fer un dia menys de classe a la setmana per així poder estalviar en calefacció i aire condicionat. Sembla que la Universitat de Florència ha tirat pel dret i ha decidit aplicar la política d'estalvi abans no s'aprovi la llei: a les classes no funcionen els radiadors i fa un fred de postguerra. Com podeu suposar, no només fa fred a les classes, però com a mínim un s'esperaria poder fer la classe sense bufanda i jaqueta. De tota manera, els americans, que deuen tenir la idea que quan vénen a Itàlia viatgen al tròpic, continuen passejant per la ciutat en pantalons curts i samarreta.
Cal dir una cosa, però: almenys ha deixat de ploure i això, tot i el cel gris que sembla que pesi damunt la ciutat, fa la vida una mica més agradable.

Florència gratis

Posem que algú vol passar un cap de setmana a Florència i vol veure el que s'ha de veure: cúpula de Brunelleschi, 6 euros; baptisteri, 3,5 euros; museu dels Uffizi, 10 euros; Palazzo Vecchio, 6 euros; Jardins Boboli, 6 euros; palau Pitti, 8,5 euros; i David de Miquel Àngel, 10 euros. Total: la bonica quantitat de 50 euros només en cultura, diguem-ne.

És per això que, per a tots els que ens vingueu a visitar, hem dissenyat el meravellós circuit Firenze Gratis, que garanteix diversió i entreteniment sense despesa pecuniària --ara, us fareu un fart de veure esglésies.

Comencem pel santuari de la Santíssima Annunziata, una església barroca on hi ha uns frescos d'Andrea del Sarto i el fresc miraculós pintat pels àngels i del qual ja vam parlar fa uns dies. A la mateixa plaça, hi ha el porxo de l'Ospedale degli Innocenti, de Brunelleschi.

A continuació, anem cap al claustre de la biblioteca Laurentiana, travessant el mercat de San Lorenzo. Llavors, cap al Duomo. No pujarem a la cúpula, però sí que entrarem a la catedral, per veure la cúpula des de sota (que al capdavall és des d'on s'ha de mirar).

Anem cap a l'església on Dante va conèixer Beatriu: és lletjota, però els dantistes som així.

Ens dirigim cap a la plaça de la República, passant per Orsanmichele, amb tot d'escultures de Ghiberti i Brunelleschi i un famós templet d'Andrea Orcagna. Passem per sota de l'arc de la plaça de la República i arribem al palau Strozzi, enorme, massís, exagerat. El travessem pel pati interior i sortim al carrer Tornabuoni. De seguida arribem a l'església de Santa Trinita, on, entre d'altres coses, hi ha uns frescos de Ghirlandaio i un parell de políptics gòtics ben guapos.

Davant de Santa Trinita, hi ha la columna de Cosme I.

Si tenim temps, ens arribem a la farmàcia de Santa Maria Novella i, fins i tot, perquè no sigui dit que els catalans som uns agarrats, podem entrar a la basílica: per 2,5 euros podreu veure obres de Masaccio, Brunelleschi, Ghirlandaio, Vasari, etc.

Anem fins al palau Davanzatti, un palau d'origen medieval que es pot visitar per dins. Hi ha mobles, frescos i pintures que donen una idea força aproximada de com era una casa florentina del renaixement.

Ara, tornem cap a la plaça de la Signoria. Al palau, sempre hi ha alguna exposició gratuïta, però la millor exposició és, de fet, la que hi ha a la plaça mateix i, sobretot, a la llotja: Cellini, Giambologna, escultures romanes...

Passem el riu pel ponte Vecchio i anem cap a Santo Spirito, de Brunelleschi, amb tot d'obres del renaixement i el barroc florentí.

D'aquí, passem per davant del palau Pitti (mirar la façana és gratis) i anem cap a la Porta Romana, una de les antigues portes medievals de Florència. Prenem l'autobús número 12 (1 euro i 20 cèntims) i pugem a San Miniato al Monte, una preciosa església romànica, amb uns mosaics medievals d'aire bizantí que fan impressió. Sortint de San Miniato, anem fins a Piazzale Michelangelo, per tenir una bona panoràmica de Florència, i després cap a la ciutat altre cop. Al costat del riu, podeu visitar la casa museu de Rodolfo Siviero, un lloc curiosíssim (i també gratuït).

Encara ens deixem coses, però per un cap de setmana està prou bé. A més de ser un recorregut baratet (tan barat que només et gastes les soles), permet veure les obres d'art al lloc on han de ser, que no és al museu.

Per no dormir

A les portes i finestres del palazzo Bartolini Salimbeni, un palau de principis del segle XVI, hi ha gravat un lema força curiós i que no necessita traducció: "Per non dormire". Sembla que a finals del segle XV, un dels Bartolini va anar-se'n a Venècia amb tota una colla d'altres mercaders florentins. En Salimbeni, murri ell, va convidar els seus amics a sopar i els va posar un somnífer a la beguda. L'endemà, l'únic que va anar a negociar amb els venecians va ser, esclar, el tal Bartolini, que s'hi va fer la barba d'or. Per recordar a tothom l'origen de la seva riquesa --i, doncs, del seu luxosíssim palau-- va fer escriure "Per no dormir" a totes les finestres.
El cinisme del personatge és considerable: imagineu que Amancio Ortega posés a l'entrada de casa seva una cosa com "Por traficar con tabaco entre Galicia y Portugal".

Brancacci

Els frescos de la capella Brancacci no són dels llocs més visitats de Florència: són una mica lluny del centre i del recorregut turístic habitual, no sempre es té prou temps per dedicar-hi una estona, l'església on són, Santa Maria del Carmine, no és gaire bonica...

Ara bé, són una meravella, meravella que, per cert, no es va redescobrir fins al segle XX, perquè havia quedat totalment enfosquida per un incendi al segle XVII i no es va mig netejar fins als anys 30. Mireu si són bons que Miquel Àngel hi anava per copiar-los i aprendre a dibuixar (de fet, va ser a les escales de la capella on un altre escultor li va trencar el nas per haver-lo tractat amb displicència de geni).

Els frescos, van començar-los Masolino i el seu deixeble Masaccio. Masolino, però, va haver de marxar a Hongria i, quan va tornar, va trobar una obra que el superava amb escreix: Masaccio havia aplicat als frescos les teories de la perspectiva renaixentista. El deixeble, però, va morir sense acabar la feina i, cinquanta anys més tard, ho va fer Filippino Lippi.

Lippi va imitar molt bé la manera de pintar de Masaccio, amb un problema: cinquanta anys d'espelmes i ciris havien enfosquit la pintura de Masaccio, de manera que Lippi va fer les pintures massa fosques. Això, però, no es va descobrir fins a la restauració del segle XX. Ara, els personatges de Lippi semblen palestins autèntics, no com els de Masaccio, que són florentins del segle XV.

A part d'aquesta, hi ha d'altres anècdotes curioses al voltant de la capella Brancacci. Per exemple, els ulls del comitent van ser arrencats per una part del poble florentí després d'una revolta. A més, hi ha el retrat de Botticelli mirant a càmera (el del mig) i els retrats de Brunelleschi, Alberti i el mateix Masaccio. Masaccio es va pintar a ell mateix tocant la capa de Sant Pere. Lippi, però, va considerar que això no estava bé i va esborrar el braç per pintar-ne un altre; la restauració va deixar veure les restes del braç original. Amb la restauració, també van reaparèixer els genitals d'Adam i Eva, que una mà púdica havia tapat amb unes fulles. Per cert, el mateix Lippi també es va pintar en un altre dels frescos. En fi, si podeu fer una visita a Florència, aquesta és una opció bona i no del tot habitual.

Mira i Savonarola

A l'últim llibre de Joan Francesc Mira, que com sempre és boníssim, surt un paràgraf sobre Savonarola i Florència que recorda, salvant totes les llarguíssimes distàncies, una cosa que vaig escriure fa unes setmanes.
"...ella duia un vestit ample i fi estampat de flors i fulles, lligat amb una cinta sota els pits i amb plecs flotants fins als peus, no roba de flors de hippies aleshores de moda sinó vestit de tall grec o d'escena d'una pintura de Botticelli, Venus vestida, jove toscana de coll prim estirat i cabells recollits lligats amb un cordonet blanc més amunt del clatell, però també Botticelli cremà els seus quadres pagans de nimfes i deesses i al final de la vida pintava únicament marededéus tristes i sants compungits, també a Florència les dones van haver de cobrir-se els escots i els cabells per culpa de Savonarola d'ulls enfonsats i llavis d'inquisidor fanàtic, també allí va semblar un moment que la història feliç s'havia acabat, que venia el judici de Déu anunciat per les prèdiques bàrbares de frares hirsuts enemics dels plaers de la vida civil, però per sort va tornar l'alegria, i aquella història era ja el primer temps de la nostra, Lorenzo de'Medici era ja el nostre contemporani, i és possible que ho fóra també el papa Alexandre VI Borja, que era amic seu, no de Savonarola, cap dels dos, ni el senyor de Florència ni el papa, no podia suportar la tristesa."
Quina enveja, escriure així.

Rambo

Els florentins, amb una certa mala bava, en diuen Rambo (i, fins i tot, diuen que prefereixen el de Donatello, que, entre nosaltres, és una mica efeminadet). Una de les nostres guies, la Rough Guide, diu que sembla un adolescent hormonat. En el primer cas, bé pot ser que els florentins no vagin mai a visitar els seus propis museus (com per altra banda fem els barcelonins amb els nostres; només fem cultureta quan anem a fer el turista). En el segon cas, em temo que la Rough Guide, que és molt bona, però de vegades una mica esnob, ho diu per allò de voler ser tan original i demostrar que les seves propostes són diferents i que allò que veu tothom no sempre val la pena.
Ara bé, no feu cas ni dels uns ni dels altres i aneu a veure el David de Miquel Àngel, que, a més, és en un museu, la Galeria de l'Acadèmia, que no sempre es visita bé, tot i que també hi ha d'altres peces que valen la pena.
De tota manera, cal admetre que un cert aire al primer Rambo sí que té.

Teatro del Sale

El Teatro del Sale és un lloc ben curiós. Quan hi entres, fa l'aspecte d'un adroguer de fa seixanta anys, amb prestatges de fusta i un taulell de marbre enorme. Després, hi ha un altre espai que, en canvi, sembla un club anglès, amb poca llum, butaques enormes ben entapissades, taules baixes i tot de prestatges plens de llibres. En acabat, hi ha una mena de platea amb taules i butaques i un escenari petit, com una mena de cafè concert.

La gràcia del local és que pertany o depèn o és cosa de l'amo del Cibreo, un dels millors restaurants de Florència. Per entrar al Teatro del Sale, cal ser-ne soci, ço que dóna dret a anar-hi a esmorzar, dinar o sopar. Tots els àpats, i aquest és el punt fort, els prepara el mateix cuiner del Cibreo, amb la diferència que el preu no és el del restaurant. A més, a la nit, després del sopar, que és una mica més car, sempre hi ha un espectacle; ahir que hi vam anar nosaltres, per exemple, van fer tangos; avui, en canvi, hi ha òpera.

La manera com et serveixen el menjar és força curiosa. Hi ha una mena de bufet on van deixant-hi tots els plats que pots triar, o bé, de tant en tant, el cuiner crida que està a punt de sortir tal o tal altre plat i que vagis a la finestra de la cuina per agafar-ne. Ahir, sense exagerar, potser hi havia fins a vint plats diferents, tots boníssims, dels quals fas un petit tast en plats de postre. Pots prendre tant de vi, aigua i cafè com puguis.

Problemes? Només hi poden entrar 99 socis alhora i, per tant, s'hi ha d'anar aviadet, perquè, com que se n'ha parlat força, sovint hi ha molts turistes de pas i no pots entrar-hi. Ara, val la pena sopar aviat, si se sopa com nosaltres ahir.

Llibres lliures

Em reconec pràcticament cec davant de les botigues de roba, que no és que em semblin totes iguals, sinó més aviat que em passen totalment inadvertides: puc dir que sóc inaccessible els seus encants. En canvi, no puc evitar que els ulls se me’n vagin darrere qualsevol mena de lletra impresa i que els aparadors de les llibreries m’atreguin sense remei. Suposo que és una malaltia com qualsevol altra.
Al carrer Sant Gallo, a tocar del centre de la ciutat, hi ha la llibreria Libri Liberi, que vol dir “llibres lliures”. No cal que digui quant de sentit té el joc de paraules, no cal que digui com de suggeridora –i alhora de real– pot arribar a resultar aquesta idea dels llibres lliures.
Libri liberi és una llibreria de nens, sobre nens i per a nens, cosa la qual, si bé es mira, la fa una llibreria per a grans. De nens, perquè el lloc té un encant infantil, de joguina, de passió, de diversió perquè sí; sobre nens, perquè hi ha tota mena de llibres sobre educació, sobre pedagogia o sobre psicologia infantil; per a nens, perquè hi pots trobar tota mena de llibres adaptats a la canalla: guies de ciutats, històries de l’art, contes, receptes de cuina... Fins i tot hi ha una enciclopèdia apassionant sobre L’antica arte di mettersi le dita nel naso, que, si voleu, us puc deixar, per si mai voleu aprendre la manera de tallar-se les ungles per furgar-se el nas millor, les diverses tècniques per fer-ho millor, les respostes que cal donar quan us diguin que això no es fa o, fins i tot, si heu de mirar-vos el mocador després de treure-us petroli.
Els llibres, finalment, estan classificats amb un criteri tan divertit com útil: per exemple, Pinnocchio i altri cattivi ragazzi (això és: Pinotxo i altres nens dolents), Llibres bellíssims, El plaer de la lectura, Els nens d'ahir o Peces úniques d’artista.
A la part del darrere, a més, hi ha un jardí preciós, que formava part d'un antic claustre, amb un teatre de titelles.
Sí, els llibres ens fan lliures. Comproveu-ho aquí.

Museus

Imagineu-vos com seria entrar en una cambra amb les parets plenes de, posem per cas, 40 o 50 poemes, a diferents altures, uns prou a baix per poder-los llegir sense esforç, uns altres tan amunt que a penes pots distingir les lletres. Heu de llegir-los ràpidament, potser, per casualitat, arribar a entendre-hi alguna cosa, i passar a una altra sala on, altre cop, hi ha 40 o 50 poemes més, a diferents altures, etc.
O potser imagineu com seria entrar en una cambra on, alhora, sonessin tot de sonates, concerts, cantates, cançons, fragments d’òpera... Llavors, hauríeu de passar a una altra sala on, alhora, sonarien tot de sonates, concerts, etc.
Si us podeu imaginar això (vull dir, anar de sala a sala, mirant –que no llegint– els poemes o sentint –que no escoltant– la música), llavors us fareu més o menys la idea del que passa quan vas al Palau Pitti: Rafael, Velázquez, Tiziano, Tintoretto, Murillo, Caravaggio, Rembrandt... tots ells rodejats pertot de moltíssimes altres obres d’autors que només els especialistes coneixen. Tot, esclar, amb l’afegit que els sostres també estan decorats amb pintura i estuc, que els mobles i la decoració també són valuosos. Per acabar-ho d’adobar, la majoria de les pintures que hi ha a les parets, a més, no es van pensar per ser exactament allà, fora de context i rodejades de moltes altres obres, sinó per ser en una església, en una sala privada o pública, en un refectori, en una capella privada. Si a sobre penses en totes les obres que tenen al magatzem i que no exposen, gairebé et ve un mareig.
I acabes anant de sala en sala mirant-te només els quadres que estan marcats amb el senyal de l’audioguia, sentint-te una mica culpable perquè no fas prou atenció als altres, perquè no saps si allò t’agrada prou o t’hauria d’agradar més i perquè no saps si hi has entès gaire res.
Encara bo que, tot i la malaltia contemporània de museïtzar-ho tot, no hi ha museus de literatura o de música.

Fúngol

De tant en tant, als diaris o als noticiaris catalans parlen d'algun desastre als camps de futbol italians. Com que cap de setmana sí, cap de setmana no, hi havia incidents, que van arribar a l'extrem quan fa un parell de temporades, en plena batalla campal, van matar un policia o un policia va matar un aficionat o una cosa semblant, el govern va decidir fer-hi alguna cosa.

Així, ara, quan vas a comprar una entrada per a un partit (que per cert és més barata per a les senyoretes), has de portar un document d'identitat, perquè l'entrada és numerada i nominal: tampoc és que comprovin qui ets o si tens antecedents o si ets un sonat, però la cosa queda molt aparent, la veritat, i gairebé et sembla que s'hi han posat seriosament.

Llavors, fas com en Delfí Abella i te'n vas cap al futbol. Fins vam comprar una bufanda de la Fiorentina per fer-nos-hi més.

Quan arribes a l'estadi, però, t'adones que tot això de la normativa de seguretat i tot plegat és una mica de mentida --una mica a la italiana, diguem-ne--, perquè un cop a l'entrada, no hi ha cap cua, sinó una mena de caos en forma de manifestació per passar per la porta, la qual cosa, esclar, aconsegueix abans qui més força fa. El procés és força lent, ja que s'entretenen a mirar que siguis qui diu l'entrada que ets. Ara, un cop a dins, allò és xauxa: a més que a dins de l'estadi s'hi ven alcohol (malgrat que a fora, en teoria, els dies de partit no se'n pot vendre), pots seure on vulguis, que ningú es preocuparà de si has ocupat el teu seient o el d'algú altre. De fet, la gent mira d'arribar-hi amb temps, perquè l'entrada es fa molt lenta, però, sobretot, perquè has d'ocupar el lloc que et vagi millor, no pas --i ara!-- el teu (nosaltres érem set, tots havíem comprat l'entrada per a llocs diferents i vam acabar seient junts). Això vol dir que, al final, els espectadors seuen a les escales o s'estan de peu a sobre els seients i els espais de pas, per veure-hi millor. Per descomptat, no cal patir per si hi hagués una emergència i s'hagués de desallotjar l'estadi o simplement treure una persona que es trobés malament; no cal patir-hi, perquè no passaria res: a Itàlia, les coses, sempre s'acaben resolent, per impossible que pugui semblar. De tota manera, millor no haver-ho hagut de comprovar.

El partit, contra el Bayern de Munic, va acabar 1 a 1, però, honestament, l'espectacle era a les graderies: primer, perquè la Fiorentina no és res de l'altre dijous; segon, perquè els florentins poden ser molt graciosos quan blastomen --cosa que durant un partit de fúngol fan amb gran prodigalitat.

Per cert, totes les mesures de seguretat no han servit de gaire res: el dia del partit, van tirar dues bengales, una de les quals va caure sobre la gent; cada setmana, hi ha baralles; fa un parell de jornades, van pelar un tifoso a Bolonya.

Matxirul·los

Itàlia, i em sap greu fer una generalització tan radical, és un país masclista. Es pot veure quan, amb tota la barra, els nois fan festes a les mosses --estrangeres, esclar, que deuen ser més fàcils-- pel carrer, sense conèixer-les de res. I si amb aquesta no funciona, doncs provem-ho amb la del costat.
Es pot veure quan vas a comprar entrades per al futbol --l'altre dia vam anar a veure un partit de la Fiorentina; també és digne d'una entrada en aquest bloc--: les senyoretes paguen menys que els senyors!
Es pot veure quan quedes amb els propietaris de casa teva per firmar el contracte. En el nostre cas, només parlava el senyor, que, per descomptat, només es dirigia a l'Hèctor, perquè la Laia no hi tenia veu ni vot. És més, la Laia només va merèixer atenció quan la senyora li va mostrar com funcionaven la cuina i la rentadora.
Es pot veure quan engegues la televisió. A tots els programes, siguin d'esports, de tafaneries, concursos, de debat, d'actualitat... a tots, hi surten senyoretes amb robea estreta i més aviat escassa de tela, mostrant els pits fins a on és possible sense que els tanquin la paradeta. Hi ha un cas particularment obscè; es diu Striscia la notizia i ve a ser una mena de programa satíric sobre l'actualitat. Els dos presentadors són, esclar, homes, però hi ha dues mosses que van gairebé desvestides i que es passen tot el programa fent poses a sobre la taula: ara de quatre grapes, ara assegudetes, ara ajagudes. Les noies no diuen res, però els presentadors de tant en tant els dediquen algun comentari. Cada any, el programa fa un càsting per triar les dues mosses que faran aquesta prodigiosa figura de gerro de flors i s'hi presenten centenars de noies de tot Itàlia.
El mateix es podria dir de concursos de preguntes i respostes en què les noies només serveixen per llegir --malament-- alguna pregunta i per fer balls pretesament sexis, mentre el paper de presentador enginyós i saberut, el fa esclar un senyor que tampoc no s'estalvia comentaris sobre la bellesa de les seves acompanyants.
I al costat d'això, en canvi, no havia vist mai cap ciutat amb tantes llibreries, però això és una altra història i ha de ser explicada en una altra ocasió.

Porteu-vos bé

Sí, porteu-vos bé, perquè, per si no ho sabíeu, la mort no perdona ningú, ni els petits ni els grans.







Tant se val el que feu, perquè tots us fareu lletjos i, si, un cop sebollits, obren les vostres tombes per veure si encara hi sou, fareu una fetor tan insuportable que la gent s'haurà de tapar el nas.

A la tomba, la corrupció us anirà desfent a poc a poc, i, en el cas --ben probable, vistes les altíssimes exigències que se us imposen-- que el vostre capteniment en vida no hagi estat l'apropiat, vindrà un dimoni lleig, pelut i amb halitosi i us prendrà l'ànima, que, per cert, té forma de nen petit en conill.









I potser ara mateix, si sou persones decents i temoroses de Déu, us demanareu "per què deu voler la meva ànima en forma de nen en conill, aquest dimoni?" Ai, gairebé ni goso donar-vos-en resposta: per fornir-li aliment al senyor del mal, que no és José María Aznar, sinó Pere Botero en persona.
Què? Fa por, eh? Doncs imagineu-vos si visquéssiu al segle XIV: us tindrien tan espantats que faríeu sempre el que us diguessin.

Pasta

Quan un porta uns dies a Itàlia, s'adona que li serà del tot impossible arribar mai, ni remotament, a saber cuinar la pasta com ho fan els autòctons. En primer lloc, perquè és objectivament impossible arribar a aprendre's tots els tipus de pasta que hi ha. Cito de memòria dels que hi ha al supermercat del costat de casa: spaghetti, spaghettini, ravioli, raviolini, ravioloni, manicche, mezze manicche, penne, penne rigatti, pisci, linguine, tagliatelle, maccheroni, gnocchi, gnocchetti, tagliarini, fusili, panzerotti, rotelle, pappardelle, orecchiette, tortelli, farfalle, tortellini, tortelloni, fusili bucati, rigatoni, pinoli i tots els que ara mateix no recordo. A més, s'ha de decidir quina marca t'agrada més, perquè uns no fabriquen la pasta de la mateixa manera que els altres.
El segon motiu que impossibilita als forasters d'arribar a atènyer un nivell acceptable en el domini de la pasta és que cada pasta demana un tipus de salsa o de condiment diferent --i n'hi ha centenars. D'aquesta manera, doncs, als espaguetis, els va bé la carbonara, que, en canvi, va fatal per als fusili. Aquests queden bé amb salsa de formatge, però no amb salsa de tomàquet. La salsa de tomàquet (o el ragù, que és salsa de tomàquet i carn) va bé amb penne, maccheroni o rigatoni, perquè, com que tenen forats, el suc i la carn es fiquen per dins. Els gnocchi van bé amb pesto o simplement amb mantega i sàlvia, condiment aquest darrer que també s'adiu amb els raviolis. Ara, quan cuineu raviolis --i en general totes les pastes farcides-- heu de mirar quin farciment duen, perquè la salsa també dependrà d'això.
En resum, en aquests quatre mesos que queden, veig complicat poder aprendre a cuinar la pasta de manera decent: gairebe necessitaria el mateix temps que per cursar una enginyeria.

Exotisme

Com tothom que hi pensi una miqueta sap, l’exotisme depèn únicament i exclusiva del punt de vista. Així, per a un nòmada del desert de Mongòlia, la nostra família menjant canelons el dia de Sant Esteve –que per cert aquí també celebren– deu resultar ben exòtica.
Tot i aquesta evidència, hi ha qui troba l’exotisme, diguem-ne, tan atractiu com per anar a l’altra banda del món casar-se amb el ritus balinès o hindú o el que sigui sempre que sigui ben diferent. Fins fa poc, però, pensàvem que això només els passava a alguns occidentals, que encara no han sabut espolsar-se el convenciment de ser el melic de tot i, doncs, continuen veient la resta del món com un lloc ple de gent amb costums estranys, curiosos i fotografiables. Llavors, però, vam pujar al Piazzale Michelangelo i vam trobar-nos davant l’evidència, ja sabuda, que els nostres costums són tan exòtics com els dels nòmades mongols: els japonesos vénen a Florència a casar-se –o a fer veure que es casen– a la manera dels energúmens occidentals: de blanc elles i amb jaqué ells, amb sessió de fotografies amb les poses ridícules habituals, amb les flors, amb els cotxes de luxe llogats... Ara bé, amb Florència de fons, que no s’hi posen per poc, aquesta gent.

Passejant la bicicleta

La bicicleta, pobra, semblava que havia de fer una mica d'exercici. O potser fer un pipí. Què ha fet el seu sensible propietari? Treure-la a passejar, esclar.

Enyorança tecnològica

La casa nova on hem anat la Laia i jo és, com dèiem l'altre dia, a tocar del Duomo. Tant a tocar que ens desperten les campanes i , des del pati de davant de la porta, es veu la cúpula.

Tot i que és molt petita, això no és cap problema: només som dues persones (que a més no volen barallar-se) i només ens hi hem d'estar uns mesos. Ja n'hi ha ben bé prou. Ara, no té connexió a internet, ço que dificulta la comunicació amb tothom que enyorem i, esclar, l'actualització d'aquesta mena de diari florentí. Això últim ens provoca, com podeu imaginar, un immens contristament, sobretot cada pic que anem al bar de la cantonada, que té connexió wifi, i veiem al comptador de visites que hi ha gent que s'ho va mirant de tant en tant. No ens ho tingueu en compte.

Ous toscans

Ni ferrats, ni bullits, ni estrellats; ni de gallina, ni de guatlla, ni d'estruç. Els autèntics ous toscans són de marbre i ben grossos. Un tastet.

Canvis

Aquesta tarda, hem conegut la senyora Anna Maria dal Poggetto della Nave Martini. El nom no és de broma; és que la senyora és noble i té tots aquests cognoms. A més, també té uns quants palazzi al centre de Florència, en un dels quals ens instal·larem demà.

D'una banda, està bé, perquè estarem sols i a més serem tan a prop del centre que gairebé sembla que la cúpula de Brunelleschi ens hagi de caure al damunt. D'altra banda, ens sap una mica de greu, perquè aquestes setmanes, l'Edoardo ha estat amabilíssim i encantador: ha fet menges boníssimes, ens ha presentat gent, ens ha tractat com si ens coneguéssim de tota la vida. De tota manera, a partir d'ara, suposo que podrem ser nosaltres que el convidem a casa.

La casa és petita. Bé, petita no: minúscula, però per a nosaltres, que només hi hem d'estar quatre mesos i que a més hem deixat la gata a casa, ja n'hi ha ben bé prou. Sospitem que l'apartament on estarem és de fet l'antiga cavallerissa del palau, molt ben arreglada, això sí. Imagineu-vos quina mena de gent són els Poggetto della Nave Martini.

Ara bé, la casa té un inconvenient no menor: les visites --si n'hi ha; esperem que alguna sí-- no podran rebre l'acolliment que mereixen en aquesta nostra petita humil però acollidora llar.

Barrets i herbes

Al carrer Creu Coberta, a tocar de la plaça Espanya, hi ha --hi havia-- una botiga de barrets. La van fundar el 1907 i fa uns quants anys l'ajuntament de Barcelona va posar-hi una placa al davant pels anys de servei a la ciutat i perquè era una botiga històrica --de les poques que encara no s'havien convertit en botiga del senyor Amancio Ortega, cafè amb parets de totxo vist o restaurant de menjar ràpid. El mateix ajuntament, ben curiosament, és el que ha promogut la reforma del carrer Diputació i ha obligat a tancar el mateix negoci que uns anys abans havia merescut el seu reconeixement.

A la Via della Scala de Florència, ben a prop de Santa Maria Novella, hi ha una farmàcia-herboristeria. És fàcil de trobar, perquè l'olor d'herbes se sent des de cinquanta metres abans d'arribar-hi. La van fundar els dominicans l'any 1221 i, des de llavors, ha continuat oberta, per bé que l'aspecte actual és, més o menys, el que va prendre al segle XVII. Els mobles, la decoració de les parets els estucs dels sostres, l'aspecte general, no han canviat gaire, excepte per les restauracions inevitables. A dins de l'herboristeria, fins i tot hi ha uns frescos de finals del segle XIV. La gent hi va de visita, sobretot els forasters, o a comprar-hi, això últim tant els forasters com els autòctons. És un lloc encantador que, a més, té el valor afegit que no entra dins dels llocs de visita obligada, de manera que fins i tot es pot aconseguir fer una foto sense que hi surti algun desconegut --cosa del tot impossible a d'altres llocs de la ciutat.

El cas de la farmàcia de Santa Maria Novella no és únic. A prop de la Santissima Annunziata, hi ha una farmàcia inaugurada el segle XVI. A la via Pietra Plana, hi ha la farmàcia on Dante Alighieri anava a comprar aspirines: està documentada des del segle XIV. A Florència, hi ha molts altres negocis històrics: llibreries, farmàcies, trattorie... I aquí, com que no són ni moderns, ni multiculturals, ni mestissos, ni progres, els conserven. Deu ser per això que ells tenen turistes que no pixen al carrer i nosaltres comiats de solter de britànics borratxos.

Su polcu

L'altre dia va venir a sopar el Claudio. És un paio de Sardenya, no gaire alt, escanyolit, amb la cara ossuda; té un cert aire al Willem Dafoe, però més jove. També és un guitarrista excepcional. Jo no l'entenc gaire, perquè parla amb un accent endimoniat, a tota velocitat i blastomant tota l'estona.
Al cap d'una estona d'haver-nos conegut, em va dir que, si no fos que l'Edoardo li havia dit d'on era, hauria dit que era alguerès, perquè parlava l'italià com ells, amb el mateix accent (no crec que sigui cert: els algueresos el deuen parlar millor que jo). Li vaig explicar que els algueresos parlaven català, però que, en canvi, a nosaltres, el seu accent en sona més aviat com si un italià parlés en català. També li vaig dir que ens sona una mica estrany perquè, a més, canvien les erres per les eles. I em va dir "això ho fan els del nord de l'illa: nosaltres dieu 'su porcu' i ells 'su polcu'".
Després, el vaig sentir parlar en sard. Va trucar per telèfon a un seu amic de Sardenya i s'hi va posar a parlar en sard; llavors, definitivament ja no s'entenia absolutament res. Al cap d'un moment, va deixar de parlar en sard i, en italià --bé, en el seu italià--, va dir a l'amic que li pagava el bitllet d'avió fins a Florència, si agafava un porquet --un porcu--, el carregava a la motxilla i el portava cap aquí per fer un soparet. Jo, francament, al principi, pensava que o bé no ho havia entès bé, o bé feia broma, però al llarg del sopar anaven arribant missatges de Sardenya. L'altre li deia que amb la motxilla no, perquè no li deixarien entrar el porc a l'avió, que l'hi enviaria congelat en un paquet amb l'esperança que no es descongelés abans d'arribar a l'aeroport. Per fer-ho curt: demà anirem a casa del Claudio a menjar-nos el maialino que li envien de Sardenya i que, finalment, arribarà demà. Quin món ple de gent curiosa, aquest.

La síndrome Timoner

Sembla que quan Stendhal va arribar a Florència el 1817, davant de tal sobredosi d'obres d'art va començar a trobar-se malament: ritme cardíac elevat, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions. Amb el temps, tots aquests símptomes, que experimenten molts dels visitants que arriben per primer cop a aquesta ciutat, s'han acabat anomenant Síndrome de Stendhal.

Avui, tot just arribar a Florència, amb l'Hèctor, hem fet un tour ràpid per la ciutat que ens acollirà durant uns quants mesos: Sta Maria Novella, l'Ospedale degli Innocenti, el Duomo, la piazza della Signoria, els Uffizzi, el Ponte Vecchio, el Palau Pitti... No diré que hagi patit una taquicàrdia, o que m'hagi ofegat, però sí que és veritat que he tingut la sensació que no podia retenir tot el que veia: massa coses boniques en un temps curt, en tants pocs metres quadrats i sense càmera de fotos. Era la síndrome Timoner.

Uff, quin estrès!

La revolució

Jo no volia, però ser un estudiant complidor de vegades té aquestes conseqüències. El professor va dir "demà classe a la plaça" i jo, com un clau, allà, a la plaça a les 9 del matí. No estava sol, esclar: a part d'altres estudiants complidors, també hi havia la televisió. De manera que jo, que, per casualitats d'aquestes estava assegut a primera fila, per dos segons, vaig aparèixer al Telegiornale del vespre de la 7. Els meus dos segons de glòria van del minut i 11 segons al minut i 13 segons de la crònica que podeu veure aquí. Em tapo la boca amb la mà, però em sabreu reconèixer.
Em sembla que no havia estat tan famós des que l'Astre Intercomarcal em va fer pujar a l'escenari per regalar-me una llonganissa de Vic --però això és una altra història.

Carbonara

Per començar: ni crema de llet, ni bacó, ni pernil dolç. Si feu servir aquests ingredients, us sortiran uns espaguetis molt bons, però no alla carbonara.
Poseu la pasta a bullir. Mentrestant, a la paella salteu uns quants talls de cansalada viada. De fet, nosaltres els vam fer amb guancia, que és la galta del porc i que aquí adoben com fem nosaltres amb el llom adobat, per exemple. De tota manera, penso que la cansalada del coll, que és molt gustosa i, a part del greix, també trossos de carn, també deu servir. No feu servir cansalada fumada.
Agafeu tres ous. Un el bateu sencer; dels altres dos, només els rovells. A l'ou batut i cru, hi afegiu una bona quantitat de formatge ratllat. Nosaltres vam ratllar una mica de grana padano i una mica de pecorino de Sardenya, però també pot servir, per exemple, el parmesà. Mescleu bé el formatge i l'ou batut.
Quan els espaguetis són llestos, els coleu i els afegiu a la paella amb els talls de cansalada. Ho remeneu una mica i llavors apagueu el foc. Just en aquest moment, aboqueu-hi l'ou i el formatge. Amb l'escalfor, l'ou es quallarà. Remeneu-ho bé i serviu-ho calent.
Uf, no tinc ni paraules --i sabeu que normalment en tinc moltes i de vegades massa i tot.

Coses d'importància

La Laia arriba dilluns.

Nanos gigantum humeris insidentes

Al segle XII, el bisbe John de Salisbury va posar per escrit una cosa que sempre repetia el seu mestre, Bernat de Chartres (i que després ha repetit gent tan sàvia com Isaac Newton o els germans Gallagher): "Som com nans a sobre de les espatlles de gegants. Hi veiem més lluny, i coses que són més lluny, que no pas ells, no pas perquè la nostra vista sigui més bona o perquè siguem més alts, sinó perquè ells ens aixequen i la seva gran alçada s'afegeix a la nostra."
Aquest matí, a la plaça de la Santissima Anunziata, amb els alumnes asseguts per terra i a les escales, Fulvio Cervini ens repetia la frase de Bernat, i la utilitzava per recordar-nos per què és important l'estudi de la història de l'art i, en general, de la història. Nosaltres som el que som, tan cofois del nostre progrés i les nostres comoditats, perquè durant segles hem anat pujant a sobre de les espatlles dels gegants que ens han precedit.
Érem a la plaça per mostrar el desacord amb el decret llei que retalla el finançament de la universitat pública. Aquí, però, els estudiants no han parat les classes, ni han fet una manifestació, ni han fet vaga, ni han ocupat la facultat, ni han amenaçat els estudiants que volien anar a classe. No. Han fet les classes al carrer. S'han posat d'acord amb els professors i han organitzat les classes obertes a tothom que volgués aturar-se a escoltar una estona (la qual cosa, a Florència, vol dir també exposar-se a desenes d'objectius fotogràfics; a hores d'ara, segur que la meva foto penja d'algun àlbum Picasa).
I així, el mateix país que retira el carnet de conduir a algú per ser gai o que, segons La repubblica, dóna més d'un 60% de suport a Berlusconi o que té els policies municipals amb l'uniforme més ridícul de tot l'occident, és també el país capaç d'organitzar una protesta amb tanta càrrega simbòlica i cívica: el saber ofert --i obert-- a tothom que el vulgui. Davant de l'Ospedale degli Innocenti de Brunelleschi, una de les obres fonamentals del quatrocento florentí, una de les obres fonamentals per entendre el que som, s'ha fet ben nítid el sentit de les paraules de Bernat de Chartres, malgrat que sembla que hi hagi qui ens vulgui per sempre més nans incapaços de grimpar a cap esquena, incapaços d'imaginar com es poden canviar les coses.

Seguretat viària

Miro de convence'm que de fet a tot arreu deu ser igual i que el que passa a Itàlia podria passar també a qualsevol altre país europeu i que l'estupefacció que em provoquen certes notícies és únicament deguda al fet que fa pocs dies que sóc aquí i que, doncs, encara estic predisposat a meravellar-me de tot el que veig. Aquesta setmana, per exemple, el president Berlusconi, per tranquil·litzar la gent davant de la crisi, va recomanar --i es va quedar tan ample-- comprar accions de les seves empreses, d'Enel i d'Eni. Automàticament, aquell dia, les accions d'aquestes empreses van pujar com l'escuma.
Potser més curiosa és una actuació del govern que controla el president reconvertit a broker. Avui han anunciat que compraran --això sí que és un govern!-- 200.000 formatges parmigiano i grana padano per repartir-los entre la gent amb dificultats. Si als altres països els governs posen els nostres diners per salvar els bancs, aquí, a més, ho fan per comprar formatge. Sembla que els productors de formatge han vist caure les vendes i se'ls ha d'ajudar, però sembla també que la Unió Europea té un fons per donar als països que regalen aliments a les capes de població més desafavorides. No costa d'endevinar a quin país li tocarà l'any vinent aquesta rifa.
El que em sembla, ja no curiós, sinó directament increïble, és el que li va passar al senyor Danilo Giuffrida. L'home estava passant una revisió mèdica per al servei militar i se li va acudir --encara no entenc per què-- dir als metges que era homosexual. Els metges van passar aquesta informació al Ministeri de Transports, que va decidir que havia de tornar a examinar-se del carnet de conduir per la seva "identitat sexual desviada". El senyor Giuffrida va fer l'examen altre cop, però només li van renovar el carnet per un any, per comptes dels 10 a què tenen dret els heterosexuals italians.
Finalment, un tribunal de Catània ha obligat l'estat a indemnitzar-lo i a donar-li el carnet de conduir pel temps que toca. Ara, però, ve el més fort: l'advocat de l'estat ha presentat recurs contra la sentència per compte del Ministeri de Defensa i del Ministeri de Transports. És o no és un país curiós?

Façanes II

Tot i córrer el risc de quedar-me sense lectors (i per descomptat sense comentadors), avui hi torno amb les façanes. Jutgeu-me, però, pels millors dels meus actes, i no pas pels pitjors.

La façana de la basílica de la Santa Croce és també de mitjan segle XIX i sembla que, llavors que li van afegir la façana tenia un aspecte semblant a San Lorenzo. La façana nova, la va pagar un britànic protestant enamorat de Florència i la va dissenyar un arquitecte jueu (potser és per això que a la part de dalt de la façana hi va posar una estrella de David).








No cal fixar-s'hi gaire per adonar-se que la façana és una mena d'afegit. Només que te la miris per un costat, ja te n'adones.







Suposo que no hi hauria problema perquè fos un afegit --també ho sembla la façana de Santa Maria Novella--, però és que, en aquest cas, a diferència de la façana del Duomo o la de la catedral de Barcelona, la façana no té res a veure amb la resta de l'església. Santa Croce és una basílica franciscana, enorme, sí, però amb l'estil més aviat auster --teòricament auster-- dels franciscans. Per exemple, no té volta de creueria, sinó una coberta de fusta. En canvi, la façana, una mena de pastitx a partir del tabernacle d'Orcagna a l'església d'Orsanmichele, mostra tots els tòpics del neogòtic del segle XIX.


A Santa Maria Novella --« Nella venerabile chiesa di Santa Maria Novella, un martedì mattina, non essendovi quasi alcuna altra persona, [...] si ritrovarono sette giovani donne... »--, la façana també sembla un afegit, però em sembla que el cas és ben diferent. La part de baix es va acabar en època medieval; un segle més tard, Giovanni de Ruccelai, un dels homes més rics de Florència, va encarregar a Alberti que l'acabés. Alberti ni es va carregar ni va imitar el que ja hi havia fet, sinó que va fer la resta de la façana en un estil renaixentista, però d'una manera que lliga molt bé amb la part medieval.




Llavors, ens ha d'agradar o no ens ha d'agradar? Tot plegat recorda aquell acudit en què la Sally li demana al Charlie Brown com saps que un poema és bo i Charlie Brown li contesta: "Perquè t'ho diuen." Doncs això mateix.

Façanes

La catedral de Barcelona, la van començar el 1298, amb l'impuls de Jaume II, però no la van acabar i, durant uns quants segles, la part del davant, la que dóna a l'horrible avinguda de la Catedral, va estar coberta simplement amb una paret de maons. Finalment, la van acabar amb els quartos del senyor Manuel Girona, que a canvi volia que l'enterressin al claustre de la catedral, on, com si fos un senyor medieval, ja veus, hi té una capella-mausoleu dedicada. La façana, doncs, és de molt al final del segle XIX, tot i que està aproximadament basada en uns plànols del segle XV.

Per la mateixa època, a Florència feien també la façana de la catedral --del Duomo-- de Santa Maria del Fiore.



Curiosament, també s'havia començat a construir els mateixos anys que la de Barcelona, el 1296, i, curiosament també, va estar uns quants segles sense façana. Quan finalment la van acabar, també amb l'estil neomedieval en voga a tot Europa durant l'últim terç del segle XIX, es van basar en el campanar i en els laterals de l'església, de manera que potser és veritat que no desentona gaire.

En canvi, a mi la que m'agrada és aquesta, de façana:



És la de San Lorenzo, una església de Brunelleschi, el mateix de la cúpula impressionant de Santa Maria del Fiore i que aquí també en va fer una de més petita, que es veu a la segona imatge. Com veieu, San Lorenzo no està acabada i per això m'agrada, perquè és testimoni de la història. De fet, hi va haver un projecte d'un xicot que no ho feia malament del tot, que es deia Miquel Àngel, però al final no va haver-hi diners o ganes o temps per acabar la feina.
Si ara volguéssim acabar-la, però, què hi hauríem de fer? Fer com a la catedral de Barcelona o al Duomo, un afegitó, molts segles després, en un estil que no és ni el del temps de la resta de l'edifici (si realment fos possible esbrinar quin és l'estil d'edificis que triguen uns quants segles a acabar-se) ni el del temps de la construcció de la façana? Fer una cosa totalment nova i diferent, amb un projecte d'un arquitecte contemporani (com ara aquell pont de Calatrava a Venècia)? Potser millor deixar-la com està?

Pla contra Berlusconi

Ahir, vaig estar tot lo dia pensant que escriuria sobre el president Berlusconi, un personatge que, vist des de lluny és un paio estrafolari, però que, vist de més a prop (vull dir quan el veus a la portada dels diaris, quan en parlen a la tele que pots veure, quan a la universitat i a les escoles paren les classes --amb raó, em temo-- per queixar-se'n...), passa d'estrafolari a decididament perillós.
Però això de voler parlar de Berlusconi era abans de sopar. A les Cartes d'Itàlia, que un bon amic em va regalar el dia abans de venir cap aquí, Josep Pla afirma que "el primer que cal per a viatjar és un bon estómac". I encara: "Una persona que disposi d'un estómac que no pugui resistir un canvi d'hàbits i de combinacions culinàries val més que no es mogui de casa. Si ho fa patirà indiciblement, no veurà res, esdevindrà un enemic aferrissat del país en què es troba, tornarà traient foc pels queixals." Tot aquest argument d'autoritat és simplement per poder escriure, sense sentir que em faig pesat, la recepta del risotto de carabassa que vam cruspir-nos ahir amb el meu company de pis.
Agafeu una ceba mitjana i la talleu a la juliana. Agafeu un bon tros de carabassa i el feu a daus. Llavors, a foc mitjà, poseu oli a la paella i, quan sigui calent, hi poseu la ceba. Al cap d'un moment, aboqueu-hi també la carabassa. Ho remeneu una mica i, quan comenci a enrossir-se la ceba, hi poseu l'arròs (millor un arròs arborio o carnaroli, d'aquests italians per fer risotto). Remeneu-ho tot uns moments. Ara, apugeu el foc i hi podeu posar un bon raig de vi blanc sec. Quan s'hagi reduït una mica, poseu una cullerada del caldo que ja tindreu preparat i calent (no cal que feu un brou, nosaltres el vam fer amb una pastilla de maggi i va quedar boníssim). Aneu mirant l'arròs, perquè heu d'anar-hi afegint caldo a mesura que l'arròs el vagi xuclant; no poseu tot el brou alhora. Al cap d'un quart d'hora, més o menys, hauria d'estar llest; de tota manera, tasteu-lo per saber si ja està i per corregir la sal. Quan estigui a punt, apagueu el foc, tapeu la paella i deixeu reposar l'arròs cinc o deu minuts fins que acabi de xuclar el líquid. A l'hora de servir-lo, empolvoreu-lo amb parmesà ratllat (si el ratlleu vosaltres mateixos, millor), poseu-hi un pessic de pebre i uns brins ben prims de pela de llimona.
Sé que pot semblar estrany un risotto amb carabassa i sense mantega ni llet, però feu una cosa: proveu-ho i em dieu el què.
Per acompanyar el plat, nosaltres vam obrir una ampolla de vi de la Toscana. Aquí, el raïm de tota la vida és el sangiovese, per bé que últimament, i com a tot arreu, també està arribant-hi la dictadura dels cabernet sauvignon. Jo, que no hi entenc gens i em deixo aconsellar per qui en sàpiga, us recomano que feu lligar el plat amb un vi de la terra.
I ara que he explicat la recepta, no sé si es deu entendre una mica l'inexplicable fenomen Berlusconi, no? Jo mateix anava a parlar-ne i he acabat parlant de menjar. Potser, com acabo de fer jo, els italians han decidit que les coses importants són unes altres; potser el desencant general els ha fet decidir que les coses importants són unes altres. Miraré d'esbrinar-ho.

Integrant-me

Ja que, de moment, encara no puc ocultar el meu accent i els meus dubtes a l'hora de parlar en la llengua del país, provo almenys d'adoptar alguns dels costums indígenes. Ara com ara, ja he après a creuar el carrer sense mirar: si t'ho mires i t'ho penses, no passes mai, perquè els conductors --ja sabeu com condueixen els italians-- no s'aturen si no és que ets ben bé allà al mig. I si, un cop al mig, dubtes, penso sincerament que podries morir. Aquesta part ja l'he superada.
També faig veure que m'he acostumat a demanar un ristretto i a prendre-me'l dret a la barra mentre llegeixo els esports.
A més, aquests últims dies, estic practicant davant del mirall dos gestos molt habituals. El primer consisteix a ajuntar els dits de cada mà i, orientant-los cap amunt, fer uns moviments curts i ràpids amb les dues mans; aquest gest té una variant a una sola mà. L'altre consisteix a unir les puntes dels dits de la mà dreta amb els de la mà esquerra, mantenint-les una mica obertes, i, altre cop, fer uns moviments amunt i avall. Si obres una mica la boca amb expressió de sorpresa enfadada, encara fa més efecte.
Provo també de dir la paraula cazzo (i variants com cazzata) a cada moment: per exemple, "che cazzo fai?", que més o menys es podria traduir, i perdó per l'expressió, com "què collons fas?". Ara, reconec que això em costa una mica, perquè si comences dir paraulotes en una llengua estrangera, pot molt ben ser que no encertis quan les has de dir i quedis com un maleducat.
Tampoc no goso encara --potser més endavant-- imitar l'accent florentí, el tret més cridaner del qual és la gorgia toscana que converteix el so de [k] en un so aspirat, de manera que "la carta" sona més o menys com "la harta". Però això trigaré a fer-ho, no vull que pensin, amb raó, mira el guiri aquest que vol parlar com nosaltres.
Per acabar la meva integració, però, em falten uns quants elements, que són sens dubte els que més em costen d'assumir: unes ulleres enormes, mida cinemascope, que no t'has de treure mai, esclar; unes sabates de punta, d'aquelles tan llargues; i engominar-me els cabells. Ningú no va dir que hagués de ser fàcil...

Rigatoni pomodoro e funghi

Quan he arribat a casa, l'Edoardo estava cuinant (en teoria per a ell, però ha fet menjar de sobres per tots dos: ens hem cruspit dos plats de pasta i encara n'ha sobrat) i m'ha dit si volia sopar. A la paella, hi tenia la salsa; a la cassola, encara hi bullien els rigatoni. Al cap d'un moment, els ha tret, els ha colat, els ha barrejat amb la salsa i a taula.
Llavors, ha tret un bon tall de formatge i l'hem ratllat sobre el plat, una muntanya de pasta amb tomàquet, empolvorada, nevada, de grana padano. Ah, aleshores he recordat que encara quedava mitja ampolla de chianti que vaig comprar abans d'ahir i que ha convertit el soparet en soparàs. Quan ho he tastat, li he dit "paio, això està boníssim", i ell, "bah, no té cap mèrit és molt fàcil. Només has d'agafar una salsitxa picant, bolets, peperoncini, una mica d'all, tomàquet i ja està. És un plat molt hivernal." Ja està? Creieu-me: pocs restaurants de casa deu haver-hi que puguin servir una pasta així de sòlida, de gustosa --i si n'hi ha, ni puc imaginar l'acanada.

Come si può avere un centro storico ridotto così a parcheggio di motorini?

O el que és el mateix: "Com es pot tenir un centre històric reduït d'aquesta manera a aparcament de ciclomotors?" Això és el que em va dir una senyora a la Via de' Pucci, un carrer just al darrere del Duomo, és a dir, ben bé al mig d'aquest centre històric declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco.
Abans de dir-m'ho, en veu molt alta, a un pam de la meva cara, ja l'havia vista venir cap a mi fent crits per la vorera i jo que vaig pensar "ai, de bon matí i ja m'ha tocat la boja". Quan va ser a la meva altura, va emetre la seva queixa espontània sobre la gestió del patrimoni florentí, i llavors em vaig girar i vaig veure això:

Potser us en fareu una idea més clara amb aquesta altra imatge:

Com veieu, la senyora tenia una certa raó: si no tot el centre històric, almenys una part --la Via de' Pucci-- sí que s'ha convertit en aparcament de ciclomotors.No em vaig entretenir a comptar-los, però n'hi ha molts, de motorini.
La qual cosa ens pot fer reflexionar (si ens ve de gust, esclar) sobre el sentit d'això de "centre històric". És veritat que és el centre històric, però també és veritat que els florentins hi han de viure i han d'anar amunt i avall per treballar, trobar-se amb la gent, anar a estudi. Quan portes uns quants dies aquí, comprens que els florentins no poden, com els forasters, anar tot lo dia obsessionats per la, ehem, bellesa que et surt a cada cantonada (aquí un palau del segle XVI, ara una torre del segle XIII, ara el Baptisteri, en sec un fresc en una paret del carrer, allà l'Arno que passa mandrós sota el Ponte Vecchio, més enllà una estàtua d'alguna figura del Renaixement...); si ho fessin, pararien bojos. Així, viuen enmig de la, diguem-ne, arqueologia o de l'art, amb tota naturalitat, amb tota indiferència, com si Florència fos --bé, per a ells ho és-- una ciutat com qualsevol altra. Per tant, suposo que han de poder deixar el motorino en alguna banda, encara que això espatlli la foto, m'espatlli la foto.
Però encara hi ha una altra cosa: el centre històric --com ho és també el de Barcelona-- és una construcció moderna. Ep, amb això no vull dir que els edificis siguin falsos; només vull dir que, malgrat la senyora rondinaire, sort que Florència no es va quedar aturada al segle XV o XVI, perquè, si fos així, de moment tindríem un xoc olfactiu que ens deixaria tombats, perquè estaria, perdoneu l'expressió, tot ple de merda. La gent llençaria la brutícia per la finestra, el bestiar caminaria pel carrer, el terra estaria enfangat, de tant en tant trobaríem algú penjat d'una forca... El centre històric actual està pensat perquè el puguem mirar, però llavors, què hem de fer amb els ciclomotors?

Cadenes infrangibles o la dificultat de distingir realitat i ficció

A la novel·la Ho voglia di te, de Federico Moccia, que no he llegit i no crec que llegeixi mai, els dos protagonistes, per mostrar el seu amor infrangible i etern, lliguen un cadenat en un fanal del pont Milvio de Roma i després llencen la clau al riu Tevere. El llibre va tenir tal èxit que centenars d'adolescents, amb aquesta habilitat que tenen per voler ser originals i acabar no sent-ho gens ni gota, van fer el mateix que els protagonistes de la novel·la, de manera que els fanals del pont es van doblegar pel pes dels cadenats i les autoritats van haver de posar unes pilones davant dels fanals i van traslladar-hi els cadenats. Us juro que no és broma.

L'estranya tradició ha arribat a d'altres ciutats italianes, entre les quals, Florència, on l'ajuntament va haver de prohibir que es posessin cadenats al monument a Benvenuto Cellini que hi ha al Ponte Vecchio. Si la policia municipal t'enganxa, et poden caure 50 euros de multa. Suposo que és per això que per tota la ciutat vas trobant cadenats penjats de baranes i llocs diversos, en molts casos amb els noms dels dos enamorats escrits. Aquesta foto és del Piazzale Michelangelo.

Aquesta és del ponte alle Grazie.

Aquesta és d'una finestra de la cúpula del Duomo. Aquest és un cas especialment preocupant, perquè, si van llençar la clau per la finestra, hi havia altíssimes probabilitats de tocar un turista japonès.

Jo flipo una mica, la veritat.

Savonarola

Quatre segles després de cremar Savonarola, els florentins van posar una placa al lloc on havien rostit el conspicu frare dominicà, a la plaça de la Signoria, davant del Palazzo Vecchio. A la placa, s'hi recorda que Savonarola i dos frares més van ser cremats després del que va ser, segons diu la placa, una "iniqua sentència". Actualment, fins i tot està en procés de beatificació (proposat per l'arxidiòcesi de Florència) i, si no vaig errat, en general se'l considera un exemple de defensa de les idees pròpies davant de la intolerància i tot això. I és això darrer el que no acabo d'entendre, perquè, honestament, per molt que cremar algú sigui una cosa bastant lletja i que no s'hagi de fer mai, la veritat és que el paio tampoc seria ben bé un exemple de tolerància i respecte.
En els seus sermons al Duomo, per exemple, feia unes crides al penediment general, perquè, advertia, estava a punt d'arribar una mena d'apocalipsi, amb la corresponent ració de plagues, invasions i desastres diversos. Sembla que aquest coneixement li venia directament de Déu Nostre Senyor, o almenys això és el que ell proclamava sense cap mena de vergonya. És possible, se m'acut, que, amb aquesta intimitat, Déu volgués compensar Savonarola per haver-lo fet lleig, estrafet i amb una veu estrident i desagradable.
El fet, però, és que, tot i les característiques enumerades, el frare i el seu verb apocalíptic van guanyar-se una bona pila de seguidors i Savonarola, després d'aconseguir que els florentins fessin fora els Medici, es va convertir durant una època en l'autèntic dirigent de la república. Com a manaia de facto, Savonarola va prohibir el carnaval, va obligar els ciutadans a dejunar i va fer que els nens denunciessin els seus propis pares si no observaven les lleis eternes. A més, al mateix lloc on després el van cremar a ell, va fer cremar, en rituals públics que anomenava "foguera de les vanitats", pintures i llibres que no responien a la seva idea de societat: això, encara que potser no és tan greu com cremar una persona, em sembla que tampoc no deu acabar d'estar del tot bé (uns segles més tard, al mateix lloc, els camises negres de Mussolini van fer més o menys el mateix: tots els dictadors tenen la mateixa por de la cultura, es veu). A més de llibres i pintures, fra Girolamo també feia cremar cosmètics i perfums, vestits massa atrevits o cars, peces de decoració luxoses, jocs de taula o miralls. En definitiva, tot allò que allunyava els homes i les dones de la llei eterna.
L'actuació de Savonarola no van servir per evitar que Florència patís fam i guerres, tot i que el frare havia promès que, si hi havia penediment, això no s'escauria. En canvi, sí que van servir al seu promotor perquè el Papa l'excomuniqués, la qual cosa no el va afectar gaire, perquè total, segons deia, el Papa era un enviat del dimoni (el Papa en qüestió era Alexandre Borja, dels Borja de Xàtiva, que, és cert, potser no era del tot exemplar).
En fi, per fer-ho breu: al final, el cremen i en llencen les cendres al riu Arno, perquè ningú pugui convertir-ne les restes en relíquies. És cert que va fer una mala fi, però també és cert, em sembla, que era un animal i un integrista i que el seu ego no cabia dins de la cúpula sota de la qual predicava. Francament, només ens faltaria que el fessin beat.

La cúpula

Aquesta és la cúpula de Brunelleschi. És impossible passejar pel centre de la ciutat i no veure-la o anar-hi a parar a alguna hora. Tombes el carrer i en sec apareix com un immens teló de fons, enorme, excessiva, única, fent un contrast gairebé teatral amb els carrers estrets i el brogit dels cotxes, les motos, la gent.

He penjat més fotos aquí.

Simulacres

A Itàlia, per mor de la quantitat ingent que hi ha d'això que anomenem obres d'art, sempre trobes en un lloc o un altre una bastida que tapa un monument o un buit on hauria d'haver-hi un quadro o una estàtua que s'han endut a restaurar o a alguna exposició a l'altra banda del món. Així, ahir, quan vaig anar a la basílica de la Santa Croce, m'hi vaig trobar que una bastida enorme tapava tota la capella presbiterial i, doncs, tots els frescos que en cobreixen volta i parets --ben mirat, res de gaire greu: a la mateixa església, una mica més enllà, hi ha uns frescos d'un tal Giotto, i una capella de Brunelleschi, i un Crist de Cimabue, i un...

A més de la bastida, també hi havia unes tanques que no deixaven pujar al presbiteri per veure bé un crucifix bastant bonic d'un seguidor del Giotto. Al costat de les tanques, hi havia un cartell que informava del motiu dels treballs i mostrava unes fotos del que tapaven les bastides. Llavors, vaig veure un senyor que, amb la seva estupenda càmera digital, estava enfocant exactament una foto del crucifix, és a dir, fent una foto de la foto. Quin absurd! El turista ha pagat cinc euros per entrar a la basílica, perquè la Lonely Planet li diu que allò s'ha de veure tant sí com no, i ha de fer la foto d'allò no sé exactament per què: per demostrar que hi ha estat?, per recordar el que de fet no va veure? Si realment volia recordar on havia estat, potser hauria hagut de fotografiar la bastida (o fer-se fotografiar amb la bastida al darrere).

I em pregunto si tant la foto com l'original que no abastava a veure tenen el mateix valor (la mateixa aura, diria Benjamin). Si és així --i el fotògraf bé devia pensar-ho--, no cal anar a Florència a fotografiar la imatge --el simulacre--, perquè la imatge es pot trobar sense necessitat de desplaçar-se. Però si no és així, si la imatge autèntica té aura i les reproduccions no, quin sentit té fer una foto de la foto?

Tres milions de turistes vénen aquí cada any. A què? A fer fotos de les reproduccions de les portes de Ghiberti del Baptisteri, sense pensar que els originals són al museu; de la façana del Duomo, que és un nyap del segle XIX; de la casa de Dante, que és feta del 1910 en un lloc que no era la casa dels Alighieri; o del perfil de la ciutat des de piazzale Michelangelo, sense pensar que el perfil actual també té molt a veure amb les demolicions del XIX i amb les mines dels nazis quan fugien de Florència l'any 44.





Tots, jo també, esclar, ens fem una imatge de Florència i, quan hi venim, mirem d'adaptar el que veiem al que volíem veure. Una imatge en la qual no hi entra, per exemple, una estació de tren. Aquests dies que s'està a Florència, el mateix turista de Santa Croce, i ara només faig una suposició, segurament no s'aproparà a l'estació de Santa Maria Novella, que és just al darrere de l'església del mateix nom, una església preciosa davant de la qual es van trobar els deu joves que fugien de la pesta al Decameró de Boccaccio; l'heu de visitar, aquesta també.


L'estació de Santa Maria Novella és dels anys 30, i tot i estar feta en plena època feixista, els arquitectes que la van dissenyar van aconseguir fugir del neoclassicisme horrible i kitsch que imposava el règim (compareu-la amb l'estació de Milà) i van fer un exemple fonamental d'arquitectura racionalista, tan perfecte que a penes ha calgut fer-hi canvis dels anys 30 fins ara. El rellotges digital de la façana i les lletres que assenyalen els diferents espais també són dels anys 30. A les parets de l'interior, hi ha una tirada llarga de fotos sèpia, encantadores i tristes, de tot de llocs d'Itàlia. En una de les andanes, i això no és un bon record, hi ha una placa que recorda que d'aquí sortien els trens amb els jueus italians cap als camps d'extermini de l'Europa oriental.


Ara bé, l'estació ja no s'adiu a la imatge que tenim de Florència... I és una pena, perquè Florència també és aquesta estació i això, esclar, no la fa menys bonica, perquè Florència és realment,per si algú ho dubtava, per si algú llegint això creu que jo penso el contrari, una ciutat preciosa i inoblidable.

Hipòtesi arriscada

Si no has estat mai a Florència no pots ni remotament imaginar la quantitat de gent que hi ha. Deixeu-me aventurar una hipòtesi: són turistes. Sé que l'afirmació és arriscada, però es basa en uns quants motius de pes: primer, costa de creure que els indígenes puguin dedicar tot el seu temps a passejar i a fer el badoc; segon, no crec que acostumin a parlar ells amb ells en anglès (o francès, o japonès...); tercer, segurament ja deuen conèixer la ciutat i no els cal un plànol o una guia; quart, no deuen anar tots en grup seguint una persona amb un paraigües tancat o una flor de plàstic.
Ara bé, hi ha una cosa que em desconcerta i que em fa dubtar de la veracitat de la meva teoria: si tota aquesta gent són turistes, com és que no pixen al carrer i no s'emborratxen per les cantonades? Podria ser que els turistes que vénen aquí siguin diferents dels que van a Barcelona? Jo, francament, no ho crec, perquè, si el nostre ajuntament sabés que (per dir-ho amb el lema fatigós i desgastat d'un dels partits del govern municipal) "un altre turisme és possible", segur que no exhibiria el cofoisme que exhibeix per haver aconseguit convertir Barcelona en el putiferi d'Europa.

Miracle

Això era que el germà Bartomeu, un frare dels servites, havia de fer un fresc amb l'Anunciació en una de les parets del santuari de la Santíssima Anunciació. Es veu, però, que o bé l'encàrrec li anava gran, o bé no se sentia capaç de reproduir com calia el rostre de la Santa Mare de Déu. Cal pensar que la segona opció és la bona; si no, la història perd bona part de la seva exemplaritat.
Sigui com vulgui, el fet és que el frare fou pres pel desassossec i el contristament en veient que no seria capaç d'acomplir ço que li havien demanat. Ai, pobre Bartomeu! En la seva tristesa, vessava llàgrimes irrefrenables per la seva malaptesa, mentre pregava a la Mare de Déu que l'ajudés. Llavors, a la pena, s'hi afegí una estranya somnolència que esdevingué profund sopor. Quan l'endemà es desvetllà, el germà Bartomeu trobà afrescada a la paret la faç bellísima de Maria, que un grup d'àngels del cel havien pintat mentre ell dormia. Obrat aquest primer prodigi, des de llavors, el poder taumatúrgic de la imatge no deixà de créixer, com tampoc la fe i devoció del sempre pietós poble florentí. No és cap broma: s'hi fan fins a set misses cada dia; al matí, entre les set i el migdia, fan una missa cada hora.
Història la qual, aquesta que us acabo de contar, que no pot deixar de suscitar-me uns quants dubtes,diguem-ne, teològics que plantejo amb modèstia a aquells que en sàpiguen més que jo.
Si la pintura la van fer els àngels, cal pensar que és l'autèntica efígie de Maria? Si és així, per què va vestida amb robes del segle XIV o XV i no amb robes del segle I? Vol dir això que la Mare de Déu es deixa endur per les modes terrenals? Si no és així, els àngels van inventar-se'n l'abillament? Llavors, quins àngels més mentiders. Si la pintura és producte d'un miracle angèlic, per què es despinta? Quin miracle és aquest que cada segle ha calgut fer-hi una altra capa de pintura a sobre? Quina mena de fe és aquesta dels germans servites que es permeten de retocar l'obra perfecta dels àngels del cel? Finalment, què va passar amb en Bartomeu? Per què no van fer sant algú capaç d'enganyar els àngels perquè li fessin la feina? I encara: si dormia, com va saber que ho havien fet els àngels i no, posem per cas, un altre monjo que volia escarnir-lo, la Mare de Déu que li venia de gust fer-se un autoretrat, cosa poc probable donada la modèstia divina de la Verge, o el mateix Déu Nostre Senyor en persona (o més aviat en tres persones)?
Ai, quantes coses que ens superen!

Ja he fet La Foto

Sí, senyor: ja he fet La Foto, així amb una majúscula, perquè és la foto que tots els visitants de Florència han de fer. Jo ja la vaig fer fa 10 anys i no descarto tornar-la a fer si s'escau que algú es deixa caure per aquí de visita.

Fins i tot la fan els energúmens adolescents que vénen de viatge de fi de curs. Arriben amb l'autocar al Piazzale Michelangelo i els descarreguen una estona mentre els professors que en teoria els han de vigilar es prenen un ristretto en alguna guingueta. Llavors, si hi ha sort, n'hi ha que fan la foto amb la càmera del mòbil. D'aquesta manera, els professors ja poden dir que els han dut a Florència i tenen la consciència tranquil·la si, durant la resta de l'estada, els seus alumnes no es dediquen sinó al consum de substàncies medicinals de menes diverses.

Heus aquí la foto:

Aportacions espanyoles a la cultura universal

Hauria d'explicar alguna cosa del que vaig escriure ahir. Evidentment, no crec que l'Autònoma sigui millor per tenir més mitjans o per estar millor pintada. Suposo que el que realment fa bona una universitat són els professors (bé, i la recerca; però hem de suposar que si els professors són bons és perquè fan recerca, no?) i haig de dir que les professores que he tingut avui eren realment bones, malgrat que el sostre sembla que ens hagi de caure al damunt a cada moment.
Dit això, també haig de dir que, de moment, i amb l'esperança de poder canviar d'opinió (ben mirat, només fa un parell de dies que sóc aquí), això de l'Erasmus em sembla acadèmicament nefast. Que quedi clar que dic acadèmicament, no personalment. M'explico. Quan estudiava Periodisme, vaig tenir un professor molt bo que havia passat una temporada als Estats Units. Un dia, va comentar que, molt millor que anar a l'estranger durant la llicenciatura, era millor anar-hi per fer algun projecte de recerca, o un doctorat, o un postgrau. Llavors, no en vaig fer gaire cas, però aquests dies hi he pensat. Per més bona que sigui la universitat de destí, els erasmus aprendrien (aprendríem) molt més a casa (bé, sempre que hi hagi voluntat d'aprendre alguna cosa, esclar). La mateixa estructura de la beca empeny l'estudiant a fer assignatures de lliure elecció que no tenen relació amb el seu currículum. A més, per més voluntat que s'hi posi, l'idioma (i aquí s'hi poden fer tantes excepcions com es vulguin) és un obstacle per poder aprofitar --acadèmicament, insisteixo-- l'estada a l'estranger. En fi, la cosa es podria organitzar millor. Només caldria, per començar, que realment t'obliguessin a aprendre més o menys bé l'idioma per poder marxar (i no aprofitar l'estada per aprendre la llengua), que l'estada es preparés amb temps i que les dues universitats es posessin d'acord per combinar els respectius plans d'estudis i que, per tant, les assignatures que fas a fora complementin les que estàs fent a casa. O bé que les estades fossin, com deia aquell professor, després de la llicenciatura, per fer-hi alguna cosa en concret.
Evidentment, no dic que l'experiència personal i tot plegat no estigui bé: vas a l'estranger uns mesos, aprens una llengua nova (en teoria: molts erasmus --i això és molt habitual entre els espanyols-- acaben compartint pis amb els seus conterranis, de manera que practiquen molt la llengua que ja saben; en altres casos, acaben parlant l'anglès que ja mig sabien), coneixes gent... bé, totes aquestes coses per a les quals se suposa que serveix passar un temps a l'estranger i que, indubtablement estan molt bé --també per a mi, que ja no tinc edat per fer l'Erasmus, diguem-ne. (Per cert, qui diu que els espanyols no exporten res? Aquí, cada setmana s'organitza un macrobotellón en una plaça. Qui ha tingut la pensada de fer aital aportació a la cultura italiana? Evidentment, els estudiants espanyols, entre els quals, com sabeu, no em compto de cap manera.) En resum, si tot aquest muntatge només serveix per aprendre una llengua i conèixer gent, no sé si paga la pena. Potser sortiria molt més a compte (no al govern, que ens dóna una quantitat que és gairebé una ofensa, però sí almenys als papes que paguen l'estada dels nens aquí, vista la tendència que tenen els estudiants del meu país a no treballar ni per mal de morir) anar a una escola d'idiomes, apuntar-se a un camp de treball o anar-se'n a collir raïm a França.
Ben mirat, potser l'única cosa que passa és que, malgrat els anys i els esforços, encara sóc massa seriós.

Itàlia 1-Zacarias 0

Han guanyat el primer assalt, però no el combat. De fet, la burocràcia de la universitat italiana m'ha tombat al primer cop: ni m'han volgut atendre. Perquè t'atenguin a l'Oficina de Relacions Internacionals el dilluns, has d'apuntar-te a una llista el divendres abans. Per tant, a les 9 del matí, ja no calia fer cap cua. En realitat, no és estrany que no puguin atendre tothom com cal, perquè només obren dilluns, dimecres i divendres al matí. Ja hauria hagut de sospitar alguna cosa sobre el funcionament de l'ens quan van publicar els horaris i l'oferta d'assignatures la setmana passada. Un cop vistos, ha resultat que la taula d'equiparació que havia fet amb la coordinadora de l'Autònoma ha servit exactament per a res, perquè no fan les assignatures que jo volia fer. Això implica que hauré de fer tot de paperassa que hauré d'enviar per fax a Bellaterra i que haurà de tornar després cap aquí. Encara sort que m'ha tocat això en l'època del correu electrònic i l'Skype, perquè altrament no sé com ens ho faríem.
El pitjor, però, no és això: he anat a classe. Els edificis i les aules cauen a trossos literalment. L'Autònoma, al costat d'això, és com Harvard. És cert que fem les classes en palazzi del segle XVI, però, Mare de Déu!: cadires velles, sense projectors ni ordinadors a l'aula (la professora d'Història de la Fotografia ens ha confessat que havia portat el seu portàtil de casa, perquè en tot el departament només n'hi havia un; i pensar que a l'Autònoma hi ha un ordinador i un projector a cada aula), amb uns fluorescents (els que funcionen, esclar) que, vejats miracle!, aconsegueixen fer més foscor que llum...
Per acabar-ho d'adobar, els professors estan en lluita contra un decret llei que el govern Berlusconi ha aprovat amb traïdoria a mitjan agost, sense discussió parlamentària ni res que se li assembli. Sembla que el decret retallarà brutalment el finançament de la universitat pública fins al punt de proposar que les universitats es converteixin en fundacions privades. Tot això, a mi, no em va ni em ve gaire, excepte pel fet que hi ha professors que, en protesta contra Berlusconi, no faran classe en tota la setmana. Encara sort que això m'ha passat a Florència i no, posem per cas, a Palència.

Caminar i mirar

La diferència entre viatjar a algun lloc i viure-hi deu ser més o menys la mateixa que hi ha entre fer un safari i anar al zoo. No podeu imaginar quin bo que dóna poder passejar pel centre de Florència --per davant del Duomo i del Baptisteri, per davant del Palazzo Vecchio, pel ponte Vecchio...--, rodejat pertot de milers i milers de turistes, però fer-ho sense dur un mapa en una mà, la guia a l'altra, la càmera penjant del coll; sense estar pendent de veure tot el que sembla que s'ha de veure d'aquesta ciutat; sense patir per si no tens temps de visitar allò o allò altre... Simplement caminar i mirar, un flâneur distret i sense pressa, a qui ja lleurà de fer les visites pertinents quan hagin marxat --deixeu-m'ho dir així-- els forasters.
Acabem de fer un petit aperitiu. Algú em va dir, abans de marxar, que, si volia fer realment d'Erasmus, hauria de menjar congelats i precuinats. No hi ha cap perill: el petit aperitiu ha consistit en uns bons talls de foccaccia i unes llesques de pa, acompanyats de formatge pecorino i salami. Com podeu imaginar, el salami d'aquí no té res a veure amb allò que ens diuen a Catalunya que és el salami. Per sobre del pa, hi hem posat una barreja de tomàquets secs, oli i grana padano ratllat. Espectacular! Ara, l'Edoardo toca la guitarra (i com la toca!) a la cuina i jo escric aquestes ratlles mentre esperem que s'acabi de coure el sopar: carn amb verdures i patates al forn. A més, m'ha promès que algun vespre d'aquesta setmana, em prepararà uns autèntics spaghetti alla carbonara. Ja n'anirem informant...

Sono arrivato!

Miro de no donar-hi gaire importància: hi ha molta gent que se'n va lluny de casa i molt més temps que no pas jo. Com s'ho fan per no enyorar-se, per no patir pels que es queden, per no fer patir els que es queden? Suposo que n'hi ha que donem massa importància a les coses. Marxes un temps, tornes i ja està: la gent no t'oblida, ni t'estima menys, ni passa gaire res, però, tot i sabent-ho, costa una mica.
Si fes cas dels senyals, hauria de pensar que la cosa serà complicada, però no hi crec, o sigui que les tres hores de retard al Prat, sense cap explicació, no són sinó això, tres hores de retard. A l'aeroport ja m'hi esperava l'Edoardo, el noi a casa del qual m'estaré ben bé un mes. Quan he pujat a la seva machina i he vist que tenia posada música clàssica m'ha donat confiança (reconec que és una ximpleria: els fills de puta dels nazis cremaven els jueus mentre escoltaven Wagner). No fa bo el tòpic dels italians: no és ni cridaner, ni expansiu, ni teatral. En canvi, és seriós, però molt amable. Parla a poc a poc i l'entenc molt bé. És prou gentil i mentider com per dir que el meu italià no està tan malament. Després, ara sí per fer bo el tòpic, m'ha dit que tot bon italià ha de saber on es menja la millor pizza i m'ha dut a no sé on, ben lluny del centre, a menjar una pizza que no sé si era la millor però que, almenys, era boníssima: els tomàquets que es desfeien a la boca, la mozzarella suavíssima, les fulles d'alfàbrega natural... Després, al damunt, ens han convidat a un limoncello. En resum, no m'he apropat al centre de la ciutat encara: ben mirat, si el que volia era no ser un turista, avui no ho he estat gens.