Arrivederci

S'ha acabat. Sempre es diu que passa molt ràpid: deu ser que és veritat. A nosaltres, almenys, ens ha passat molt in fretta. I ara, ves, enyorarem veure la cúpula des del pati de casa, passejar per la Piazza della Signoria quan és de nit i no hi ha turistes, les pizzes (que, desenganyem-nos, no són com les d'aquí), el cafè (això sí que definitivament no és com aquí) i sobretot els bons amics que hi hem deixat: Beppe, Andrea, Alessia, Marco, Bilun, Irene i Edoardo...
S'ha de dir que gràcies a ells ha estat molt més fàcil: han estat amables, acollidors i generosos --moltíssim, potser més que hauríem sabut ser-ho nosaltres abans del viatge. Si no fos que som en el temps del Facebook, els correus electrònics i els vols barats, ara ens tocaria de començar una llarga relació epistolar, però no, això ja no es fa; més aviat el que passarà és que, de tant en tant, farem una escapada a Itàlia o ells a Catalunya. I la veritat: no ens sabrà gens de greu.

S'ha acabat, doncs: bacioni i petons a tothom qui heu anat llegint amb paciència aquestes lletres. També heu fet que ens sentíssim menys sols.

Maremmanità

L'Edoardo ha deixat un comentari al bloc i ens ha demanat que el traduíssim per als nostres amics. Vet-lo aquí:
"Estimats Hèctor i Laia, m'ha sabut molt de greu el poc temps que he aconseguit passar amb vosaltres, i el fet d'haver-vos portat a la Maremma només l'últim dia disponible. Això vol dir que hi haurem de tornar, perquè haig d'aconseguir fer-vos entendre que la Maremma no és un lloc, sinó un concepte. Un concepte de vida més que una altra cosa, que no es pot enfocar en poc temps i sense entrar en contacte amb les històries de la gent, històries que heu pogut apreciar mínimament a través de les explicacions confuses de la meva àvia. És cert, en part, jo sóc un portador de maremmità, però visc des de fa massa temps a Florència per ser pur.
Fins aviat, i porteu-me un petonàs a Barcelona (amb la melodia de la cançó "la mi porti un bacione a Firenze" http://www.youtube.com/watch?v=d1B-28CiZ9g).
Us agrairé si voleu traduir al català el meu post per als votres amics."

Ecco fatto.
Ci mancherete tanto, amici.

Maremma

Divendres al vespre, marxem amb l'Edoardo i la Irene cap a la Maremma, a casa la mare d'ell, a uns 200 quilòmetres de Florència. La mare ens rep de manera exagerada, expansiva; suposo que es pot entendre, perquè viu sola en una rodejada de camps de cereals i d'oliveres, en una zona de muntanyes suaus, a tocar del mar. La nostra costa, fa molts anys, degué assemblar-se una mica a això: platges sense hotels ni passejos marítims, màquia i alzines a tocar del mar, el bestiar --les vaques maremmanes, que a Itàlia són molt famoses-- pasturant allà on nosaltres segur que hi hauríem posat urbanitzacions... El lloc és ben bonic, tot i que encara som a l'hivern i la vegetació està una mica ensopida.
Al vespre, després de sopar (res, qualsevol cosa: tortelloni farcits de ricotta i espinacs amb ragù de senglar i estofat de senglar), anem a fer un volt per Orbetello, un poble curiosíssim, construït sobre una llengua de sorra al mig d'una llacuna d'aigua salada separada del mar per dues faixes estretes de terra. Al poble, de cop, ens adonem sorpresos que algunes construccions tenen un aire colonial que no ens sabem explicar. La impressió no és equivocada: els espanyols van establir-s'hi a mitjan segle XVI i s'hi van quedar gairebé dos segles; la casa del governador, la plaça i algun edifici podrien ser perfectament en una poble centreamericà.
L'endemà, anem fins a la llacuna de Capalbio i Capalbio, un petit burg medieval emmurallat, encimbellat dalt d'una roca i molt ben conservat. A la tarda, molt per sobre, perquè no volem tornar gaire tard per poder fer la nostra última pizza a Florència, vistem la península de l'Argentaria, sobre la llacuna d'Orbetello, i alguna de les poblacions que hi ha.
Després, tornem a Florència per acomiadar-nos-en.

Presses

Quan arribes a Florència per estar-t'hi tant de temps com nosaltres, proves d'evitar-te les presses per visitar les coses: tens tant de temps que no cal que corris per veure-ho tot. Vas pensant "bé, allà hi podem anar la setmana vinent", "allò altre, ho podrem veure quan millori el temps"... I en sec, falta una setmana per tornar i t'adones que et falten tantes coses per veure que t'agafa una mena de vertigen, una mena de culpabilitat --una mena de síndrome de Stendhal.
Llavors, decideixes aprofitar tots els dies que et queden, et dius "no passa res, una setmana encara és molt de temps, més temps del que la majoria de gent té quan ve de viatge a Itàlia". Però, ai, amics!, no comptava amb un detall important: la burocràcia italiana que, cazzo!, m'ha tingut tots i cadascun dels dies d'aquesta darrera setmana d'una oficina a una altra per aconseguir els documents que proven els meus resultats acadèmics i la meva estada aquí. Ha estat, però, una feina inútil, perquè en aquest país tot és molt lent i, a la fine, haig de tornar a casa confiant que enviaran la paperassa per correu. Confiem-hi.
Ara bé, haig de dir que el que no ha pogut impedir la burocràcia és que cada dia hàgim dinat i sopat com reiets, que encara ens faltava tastar la bistecca a la fiorentina, les pappardelle al cinghiale, els biscotti de Prato... Encara hi haurem de tornar, però.

Cambrers

Una de les coses que pot sorprendre els visitants que vénen de Barcelona o voltants és que els cambrers de Florència són amables. Observeu que no diem simpàtics, que d'això també n'hi ha, sinó simplement amables. Quan entres en un bar, et saluden, et demanen què vols, et parlen de vostè, et serveixen amb celeritat...; en fi, tot de coses increïbles per a qui ve d'una ciutat on o bé els dependents, botiguers, cambrers i similars semblen creure que hem anat a sopar plegats, o bé sembla que hagis de demanar permís i professar agraïment etern perquè et serveixin un cafè -cafè que, per altra banda, no és mai tan bo com el que et fan aquí... però això és una altra història.

La solidaritat dels Cavalls

Cap de setmana a Torrenieri, al sud de la Toscana. El Marco ens ha convidat a casa dels seus pares, en un poble petit rodejat de camps de cereals i de vinyes, aquí i allà els xiprers que s'han convertit en emblema de la regió.
Hem anat a Montalcino, un poble que, com la comarca sencera, fins fa una trentena d'anys, llanguia, els poderi --les masies d'aquí-- es venien per quatre duros i la gent marxava a la ciutat. En sec, però, els americans --que ja em direu què deuen saber ells de vi-- van descobrir el brunello di Montalcino, un negre sòlid, dens, molt envellit, fort, d'un gust estrany, i la comarca es va transformar. Ara els poderi s'han de pagar en lliures o en dòlars, moltíssims s'han convertit en cases d'agroturisme, el mateix vi que fa quaranta o cinquanta anys només consumia la gent del país ara, majoritàriament, s'exporta als Estats Units i al Japó.
També hem anat a Pienza, més que un poble un somni renaixentista: el Papa Piccolomini, Pius II, va decidir transformar el seu lloc de naixement en el model de ciutat renaixentista i va fer-la reconstruir segons les teories urbanístiques d'Alberti. El resultat, un poble curiosíssim amb mesures proporcionals, amb carrers rectes i amb edificis excessius per la grandària del lloc.
El millor, però, ha estat l'acolliment a casa del Marco i l'amabilitat d'ell, de l'Alessia i dels pares d'ell, els Signori Cavalli: s'han desviscut per nosaltres. La mare, a més, és una cuinera excepcional: els pici --una mena d'espagueti, més gruixuts, que s'han de fer un a un-- al ragù que ens va fer eren exquisits, com els cenci --un postre que es fa durant la quaresma--.
D'Itàlia, ens emportarem molt més que fotografies.

La cúpula

Quan us mireu la cúpula de Brunelleschi des del pati de casa nostra, veieu una galeria de marbre al voltant del tambor. La va començar a fer Baccio d’Agnolo, però no la va acabar, perquè Miquel Àngel, que tenia un verb una mica àcid, va comentar que el disseny d’Agnolo semblava una gàbia de grills que espatllava l’obra de Brunelleschi. Baccio, ofès per les crítiques, va decidir plegar i va deixar-la a mitges. Des de llavors, parlem del 1515, ningú no ha gosat acabar-la.
La història de la cúpula és plena de curiositats. La bola que hi ha sobre la llanterna, per exemple, no és l’original feta pel Verrocchio i que malauradament va ser destruïda per un llamp el 17 de gener de 1600. La bola, que era enorme, va caure al bell mig de la plaça sense fer mal a ningú (normal: com que plovia i llampegava, la plaça era buida; si això passés avui, amb pluja o sense, s’enduria per davant una bona colla de japonesos i americans). La bola actual, la van fer de nou dos anys després, però de mides més grans. De fet, es diu que podria contenir una taula amb les seves vuit cadires.