Pasta

Quan un porta uns dies a Itàlia, s'adona que li serà del tot impossible arribar mai, ni remotament, a saber cuinar la pasta com ho fan els autòctons. En primer lloc, perquè és objectivament impossible arribar a aprendre's tots els tipus de pasta que hi ha. Cito de memòria dels que hi ha al supermercat del costat de casa: spaghetti, spaghettini, ravioli, raviolini, ravioloni, manicche, mezze manicche, penne, penne rigatti, pisci, linguine, tagliatelle, maccheroni, gnocchi, gnocchetti, tagliarini, fusili, panzerotti, rotelle, pappardelle, orecchiette, tortelli, farfalle, tortellini, tortelloni, fusili bucati, rigatoni, pinoli i tots els que ara mateix no recordo. A més, s'ha de decidir quina marca t'agrada més, perquè uns no fabriquen la pasta de la mateixa manera que els altres.
El segon motiu que impossibilita als forasters d'arribar a atènyer un nivell acceptable en el domini de la pasta és que cada pasta demana un tipus de salsa o de condiment diferent --i n'hi ha centenars. D'aquesta manera, doncs, als espaguetis, els va bé la carbonara, que, en canvi, va fatal per als fusili. Aquests queden bé amb salsa de formatge, però no amb salsa de tomàquet. La salsa de tomàquet (o el ragù, que és salsa de tomàquet i carn) va bé amb penne, maccheroni o rigatoni, perquè, com que tenen forats, el suc i la carn es fiquen per dins. Els gnocchi van bé amb pesto o simplement amb mantega i sàlvia, condiment aquest darrer que també s'adiu amb els raviolis. Ara, quan cuineu raviolis --i en general totes les pastes farcides-- heu de mirar quin farciment duen, perquè la salsa també dependrà d'això.
En resum, en aquests quatre mesos que queden, veig complicat poder aprendre a cuinar la pasta de manera decent: gairebe necessitaria el mateix temps que per cursar una enginyeria.