Museus

Imagineu-vos com seria entrar en una cambra amb les parets plenes de, posem per cas, 40 o 50 poemes, a diferents altures, uns prou a baix per poder-los llegir sense esforç, uns altres tan amunt que a penes pots distingir les lletres. Heu de llegir-los ràpidament, potser, per casualitat, arribar a entendre-hi alguna cosa, i passar a una altra sala on, altre cop, hi ha 40 o 50 poemes més, a diferents altures, etc.
O potser imagineu com seria entrar en una cambra on, alhora, sonessin tot de sonates, concerts, cantates, cançons, fragments d’òpera... Llavors, hauríeu de passar a una altra sala on, alhora, sonarien tot de sonates, concerts, etc.
Si us podeu imaginar això (vull dir, anar de sala a sala, mirant –que no llegint– els poemes o sentint –que no escoltant– la música), llavors us fareu més o menys la idea del que passa quan vas al Palau Pitti: Rafael, Velázquez, Tiziano, Tintoretto, Murillo, Caravaggio, Rembrandt... tots ells rodejats pertot de moltíssimes altres obres d’autors que només els especialistes coneixen. Tot, esclar, amb l’afegit que els sostres també estan decorats amb pintura i estuc, que els mobles i la decoració també són valuosos. Per acabar-ho d’adobar, la majoria de les pintures que hi ha a les parets, a més, no es van pensar per ser exactament allà, fora de context i rodejades de moltes altres obres, sinó per ser en una església, en una sala privada o pública, en un refectori, en una capella privada. Si a sobre penses en totes les obres que tenen al magatzem i que no exposen, gairebé et ve un mareig.
I acabes anant de sala en sala mirant-te només els quadres que estan marcats amb el senyal de l’audioguia, sentint-te una mica culpable perquè no fas prou atenció als altres, perquè no saps si allò t’agrada prou o t’hauria d’agradar més i perquè no saps si hi has entès gaire res.
Encara bo que, tot i la malaltia contemporània de museïtzar-ho tot, no hi ha museus de literatura o de música.