Aportacions espanyoles a la cultura universal

Hauria d'explicar alguna cosa del que vaig escriure ahir. Evidentment, no crec que l'Autònoma sigui millor per tenir més mitjans o per estar millor pintada. Suposo que el que realment fa bona una universitat són els professors (bé, i la recerca; però hem de suposar que si els professors són bons és perquè fan recerca, no?) i haig de dir que les professores que he tingut avui eren realment bones, malgrat que el sostre sembla que ens hagi de caure al damunt a cada moment.
Dit això, també haig de dir que, de moment, i amb l'esperança de poder canviar d'opinió (ben mirat, només fa un parell de dies que sóc aquí), això de l'Erasmus em sembla acadèmicament nefast. Que quedi clar que dic acadèmicament, no personalment. M'explico. Quan estudiava Periodisme, vaig tenir un professor molt bo que havia passat una temporada als Estats Units. Un dia, va comentar que, molt millor que anar a l'estranger durant la llicenciatura, era millor anar-hi per fer algun projecte de recerca, o un doctorat, o un postgrau. Llavors, no en vaig fer gaire cas, però aquests dies hi he pensat. Per més bona que sigui la universitat de destí, els erasmus aprendrien (aprendríem) molt més a casa (bé, sempre que hi hagi voluntat d'aprendre alguna cosa, esclar). La mateixa estructura de la beca empeny l'estudiant a fer assignatures de lliure elecció que no tenen relació amb el seu currículum. A més, per més voluntat que s'hi posi, l'idioma (i aquí s'hi poden fer tantes excepcions com es vulguin) és un obstacle per poder aprofitar --acadèmicament, insisteixo-- l'estada a l'estranger. En fi, la cosa es podria organitzar millor. Només caldria, per començar, que realment t'obliguessin a aprendre més o menys bé l'idioma per poder marxar (i no aprofitar l'estada per aprendre la llengua), que l'estada es preparés amb temps i que les dues universitats es posessin d'acord per combinar els respectius plans d'estudis i que, per tant, les assignatures que fas a fora complementin les que estàs fent a casa. O bé que les estades fossin, com deia aquell professor, després de la llicenciatura, per fer-hi alguna cosa en concret.
Evidentment, no dic que l'experiència personal i tot plegat no estigui bé: vas a l'estranger uns mesos, aprens una llengua nova (en teoria: molts erasmus --i això és molt habitual entre els espanyols-- acaben compartint pis amb els seus conterranis, de manera que practiquen molt la llengua que ja saben; en altres casos, acaben parlant l'anglès que ja mig sabien), coneixes gent... bé, totes aquestes coses per a les quals se suposa que serveix passar un temps a l'estranger i que, indubtablement estan molt bé --també per a mi, que ja no tinc edat per fer l'Erasmus, diguem-ne. (Per cert, qui diu que els espanyols no exporten res? Aquí, cada setmana s'organitza un macrobotellón en una plaça. Qui ha tingut la pensada de fer aital aportació a la cultura italiana? Evidentment, els estudiants espanyols, entre els quals, com sabeu, no em compto de cap manera.) En resum, si tot aquest muntatge només serveix per aprendre una llengua i conèixer gent, no sé si paga la pena. Potser sortiria molt més a compte (no al govern, que ens dóna una quantitat que és gairebé una ofensa, però sí almenys als papes que paguen l'estada dels nens aquí, vista la tendència que tenen els estudiants del meu país a no treballar ni per mal de morir) anar a una escola d'idiomes, apuntar-se a un camp de treball o anar-se'n a collir raïm a França.
Ben mirat, potser l'única cosa que passa és que, malgrat els anys i els esforços, encara sóc massa seriós.

Itàlia 1-Zacarias 0

Han guanyat el primer assalt, però no el combat. De fet, la burocràcia de la universitat italiana m'ha tombat al primer cop: ni m'han volgut atendre. Perquè t'atenguin a l'Oficina de Relacions Internacionals el dilluns, has d'apuntar-te a una llista el divendres abans. Per tant, a les 9 del matí, ja no calia fer cap cua. En realitat, no és estrany que no puguin atendre tothom com cal, perquè només obren dilluns, dimecres i divendres al matí. Ja hauria hagut de sospitar alguna cosa sobre el funcionament de l'ens quan van publicar els horaris i l'oferta d'assignatures la setmana passada. Un cop vistos, ha resultat que la taula d'equiparació que havia fet amb la coordinadora de l'Autònoma ha servit exactament per a res, perquè no fan les assignatures que jo volia fer. Això implica que hauré de fer tot de paperassa que hauré d'enviar per fax a Bellaterra i que haurà de tornar després cap aquí. Encara sort que m'ha tocat això en l'època del correu electrònic i l'Skype, perquè altrament no sé com ens ho faríem.
El pitjor, però, no és això: he anat a classe. Els edificis i les aules cauen a trossos literalment. L'Autònoma, al costat d'això, és com Harvard. És cert que fem les classes en palazzi del segle XVI, però, Mare de Déu!: cadires velles, sense projectors ni ordinadors a l'aula (la professora d'Història de la Fotografia ens ha confessat que havia portat el seu portàtil de casa, perquè en tot el departament només n'hi havia un; i pensar que a l'Autònoma hi ha un ordinador i un projector a cada aula), amb uns fluorescents (els que funcionen, esclar) que, vejats miracle!, aconsegueixen fer més foscor que llum...
Per acabar-ho d'adobar, els professors estan en lluita contra un decret llei que el govern Berlusconi ha aprovat amb traïdoria a mitjan agost, sense discussió parlamentària ni res que se li assembli. Sembla que el decret retallarà brutalment el finançament de la universitat pública fins al punt de proposar que les universitats es converteixin en fundacions privades. Tot això, a mi, no em va ni em ve gaire, excepte pel fet que hi ha professors que, en protesta contra Berlusconi, no faran classe en tota la setmana. Encara sort que això m'ha passat a Florència i no, posem per cas, a Palència.

Caminar i mirar

La diferència entre viatjar a algun lloc i viure-hi deu ser més o menys la mateixa que hi ha entre fer un safari i anar al zoo. No podeu imaginar quin bo que dóna poder passejar pel centre de Florència --per davant del Duomo i del Baptisteri, per davant del Palazzo Vecchio, pel ponte Vecchio...--, rodejat pertot de milers i milers de turistes, però fer-ho sense dur un mapa en una mà, la guia a l'altra, la càmera penjant del coll; sense estar pendent de veure tot el que sembla que s'ha de veure d'aquesta ciutat; sense patir per si no tens temps de visitar allò o allò altre... Simplement caminar i mirar, un flâneur distret i sense pressa, a qui ja lleurà de fer les visites pertinents quan hagin marxat --deixeu-m'ho dir així-- els forasters.
Acabem de fer un petit aperitiu. Algú em va dir, abans de marxar, que, si volia fer realment d'Erasmus, hauria de menjar congelats i precuinats. No hi ha cap perill: el petit aperitiu ha consistit en uns bons talls de foccaccia i unes llesques de pa, acompanyats de formatge pecorino i salami. Com podeu imaginar, el salami d'aquí no té res a veure amb allò que ens diuen a Catalunya que és el salami. Per sobre del pa, hi hem posat una barreja de tomàquets secs, oli i grana padano ratllat. Espectacular! Ara, l'Edoardo toca la guitarra (i com la toca!) a la cuina i jo escric aquestes ratlles mentre esperem que s'acabi de coure el sopar: carn amb verdures i patates al forn. A més, m'ha promès que algun vespre d'aquesta setmana, em prepararà uns autèntics spaghetti alla carbonara. Ja n'anirem informant...

Sono arrivato!

Miro de no donar-hi gaire importància: hi ha molta gent que se'n va lluny de casa i molt més temps que no pas jo. Com s'ho fan per no enyorar-se, per no patir pels que es queden, per no fer patir els que es queden? Suposo que n'hi ha que donem massa importància a les coses. Marxes un temps, tornes i ja està: la gent no t'oblida, ni t'estima menys, ni passa gaire res, però, tot i sabent-ho, costa una mica.
Si fes cas dels senyals, hauria de pensar que la cosa serà complicada, però no hi crec, o sigui que les tres hores de retard al Prat, sense cap explicació, no són sinó això, tres hores de retard. A l'aeroport ja m'hi esperava l'Edoardo, el noi a casa del qual m'estaré ben bé un mes. Quan he pujat a la seva machina i he vist que tenia posada música clàssica m'ha donat confiança (reconec que és una ximpleria: els fills de puta dels nazis cremaven els jueus mentre escoltaven Wagner). No fa bo el tòpic dels italians: no és ni cridaner, ni expansiu, ni teatral. En canvi, és seriós, però molt amable. Parla a poc a poc i l'entenc molt bé. És prou gentil i mentider com per dir que el meu italià no està tan malament. Després, ara sí per fer bo el tòpic, m'ha dit que tot bon italià ha de saber on es menja la millor pizza i m'ha dut a no sé on, ben lluny del centre, a menjar una pizza que no sé si era la millor però que, almenys, era boníssima: els tomàquets que es desfeien a la boca, la mozzarella suavíssima, les fulles d'alfàbrega natural... Després, al damunt, ens han convidat a un limoncello. En resum, no m'he apropat al centre de la ciutat encara: ben mirat, si el que volia era no ser un turista, avui no ho he estat gens.