divendres, 27 de febrer del 2009
Presses
Llavors, decideixes aprofitar tots els dies que et queden, et dius "no passa res, una setmana encara és molt de temps, més temps del que la majoria de gent té quan ve de viatge a Itàlia". Però, ai, amics!, no comptava amb un detall important: la burocràcia italiana que, cazzo!, m'ha tingut tots i cadascun dels dies d'aquesta darrera setmana d'una oficina a una altra per aconseguir els documents que proven els meus resultats acadèmics i la meva estada aquí. Ha estat, però, una feina inútil, perquè en aquest país tot és molt lent i, a la fine, haig de tornar a casa confiant que enviaran la paperassa per correu. Confiem-hi.
Ara bé, haig de dir que el que no ha pogut impedir la burocràcia és que cada dia hàgim dinat i sopat com reiets, que encara ens faltava tastar la bistecca a la fiorentina, les pappardelle al cinghiale, els biscotti de Prato... Encara hi haurem de tornar, però.
dimarts, 24 de febrer del 2009
Cambrers
dilluns, 23 de febrer del 2009
La solidaritat dels Cavalls
Hem anat a Montalcino, un poble que, com la comarca sencera, fins fa una trentena d'anys, llanguia, els poderi --les masies d'aquí-- es venien per quatre duros i la gent marxava a la ciutat. En sec, però, els americans --que ja em direu què deuen saber ells de vi-- van descobrir el brunello di Montalcino, un negre sòlid, dens, molt envellit, fort, d'un gust estrany, i la comarca es va transformar. Ara els poderi s'han de pagar en lliures o en dòlars, moltíssims s'han convertit en cases d'agroturisme, el mateix vi que fa quaranta o cinquanta anys només consumia la gent del país ara, majoritàriament, s'exporta als Estats Units i al Japó.
També hem anat a Pienza, més que un poble un somni renaixentista: el Papa Piccolomini, Pius II, va decidir transformar el seu lloc de naixement en el model de ciutat renaixentista i va fer-la reconstruir segons les teories urbanístiques d'Alberti. El resultat, un poble curiosíssim amb mesures proporcionals, amb carrers rectes i amb edificis excessius per la grandària del lloc.
El millor, però, ha estat l'acolliment a casa del Marco i l'amabilitat d'ell, de l'Alessia i dels pares d'ell, els Signori Cavalli: s'han desviscut per nosaltres. La mare, a més, és una cuinera excepcional: els pici --una mena d'espagueti, més gruixuts, que s'han de fer un a un-- al ragù que ens va fer eren exquisits, com els cenci --un postre que es fa durant la quaresma--.
D'Itàlia, ens emportarem molt més que fotografies.
divendres, 20 de febrer del 2009
La cúpula
La història de la cúpula és plena de curiositats. La bola que hi ha sobre la llanterna, per exemple, no és l’original feta pel Verrocchio i que malauradament va ser destruïda per un llamp el 17 de gener de 1600. La bola, que era enorme, va caure al bell mig de la plaça sense fer mal a ningú (normal: com que plovia i llampegava, la plaça era buida; si això passés avui, amb pluja o sense, s’enduria per davant una bona colla de japonesos i americans). La bola actual, la van fer de nou dos anys després, però de mides més grans. De fet, es diu que podria contenir una taula amb les seves vuit cadires.
Pizzaman
El restaurant no és una de les trattorie turístiques que es troben al centre de Florència. De fet, està situat a l’extraradi de la ciutat (Via R. Tedalda 411) i només el freqüentem nosaltres, els autòctons. De veritat, come fanno a farle così buone!!??
Mireu i jutgeu quines pizzes ens vam cruspir el dia de l'aniversari de la Laia.
dijous, 19 de febrer del 2009
Homo universalis
dimecres, 18 de febrer del 2009
Nadal florentí
L'amic i poeta Víctor Pallàs va venir uns dies a Florència. Ens va fer un regal:
NADAL FLORENTÍ
Totes les coses del món
són en el cel florentí.
L’Arno, impiu, ha arrossegat
dinasties i existències
davall de les arcades del pont vell,
però el pòsit dels segles s’ha obstinat
a servar-ne vida, història i fets.
Tots els meus quins, coms i perquès
s’endinsen en les tombes dels més grans:
Miquel Àngel, Dant; quin somni de marbres
us fa més grans, ran la Santa Creu!
Em fonc en cada pedra del carrer
i al pas dels instants el Gran Arquitecte
m’esguarda i segueix:
David, immens, sempre m’encertaràs
quin és el meu neguit
des de tanta pètria serenor.
Noble inexpert, insaciable
en abastar tants i tants somnis,
em neguen els desigs,
divago de passió en passió
i us veig, Giotto, Rafael,
Leonardo, Fra Angelico
amb totes les meravelles
que les vostres ments sublims
enginyaren i engendraren.
Camino amarat de vespre
en aquesta tarda que s’esmicola,
llustre insubornable,
entre Sant Marc i el Duomo,
de Sant Miniato a dalt Fiesole.
Sé que se m’ha gravat el gest
en el frontispici d’una memòria
trencadissa i fugissera,
però el record dels molts llibres llegits,
ara se m’obre al bell imaginari
de l’esguard mig esborrat
del bon Cimabue desfigurat.
I totes les Anunciacions,
estels, pessebres i reis adorant
s’empararan d’aquell Crist dessagnat
que un dia fou l’Infant més estimat.
Perquè les raons del món
prenyen un cel florentí
que gaire més no ens pot dir.
divendres, 13 de febrer del 2009
dimecres, 11 de febrer del 2009
Ingerències
I, deixeu-me ser malpensat, no és que Berlusconi necessàriament hi cregui, en això de la cultura de la vida que ha anat repetint durant les últimes setmanes, sinó que ha fet un càlcul ben simple: més de la meitat d'italians estava a favor de mantenir en, ehem, vida la noia; amb això, Berlusconi, l'aspiració del qual és ser president de la república, ha aconseguit posar bona part dels italians en contra del president Napolitano, que es va negar a signar el decret que li va portar el govern. Hauríeu hagut de veure el senat italià la nit que finalment va marxar la noia: els diputats de dreta cridaven "assassins, assassins!" als d'esquerre, com si realment l'haguessin mort ells. Va haver-n'hi un, fins i tot, que va dir que la noia havia mort perquè Napolitano no havia volgut fer una firma.
I això no s'acaba aquí: el fiscal, evidentment després d'un suggeriment del ministre de Justícia està investigant si algú va accelerar la mort de la noia. Accelerar, per l'amor de Déu!: 17 anys encara no els semblen prou.
diumenge, 8 de febrer del 2009
divendres, 6 de febrer del 2009
Reis
Recorda la visita d'algun rei a la ciutat de Lucca i com el poble el va rebre amb alegria i tot això... Però resulta que ja no tenen rei (de fet, l'hereu, ara mateix està participant en un xou de telerealitat en què tot de famosos ballen i fan el ridícul a canvi de no sé exactament què). No tenen rei, però els cartells i els monuments hi són. Els nens deuen preguntar als seus progenitors o als seus mestres qui eren aquell Víctor Manuel o aquell Humbert de Savoia, i els progenitors i els mestres els deuen dir que abans el cap de l'estat no el triaven, sinó que era un càrrec que passava de pares a fills. I els nens deuen pensar quin sistema més idiota.
Els cartells hi són i els visitants en fem fotos i pensem quina història més curiosa té aquest país i, quan hi reflexionem, si és que hi reflexionem, ens adonem que el món no es va acabar quan la monarquia va perdre el referèndum.
Com no s'acabarà quan siguem nosaltres els que no tinguem rei, però encara hi hagi un hotel que es digui Joan Carles I o a les estacions de tren hi hagi rètols que recordin que a la inauguració va venir-hi un membre de la família reial. Llavors, potser els hereus de la família Borbó hauran d'anar a Mira quién baila, perquè els progenitors i els mestres puguin explicar els seus fills què era allò tan estrany de la monarquia.