Arrivederci

S'ha acabat. Sempre es diu que passa molt ràpid: deu ser que és veritat. A nosaltres, almenys, ens ha passat molt in fretta. I ara, ves, enyorarem veure la cúpula des del pati de casa, passejar per la Piazza della Signoria quan és de nit i no hi ha turistes, les pizzes (que, desenganyem-nos, no són com les d'aquí), el cafè (això sí que definitivament no és com aquí) i sobretot els bons amics que hi hem deixat: Beppe, Andrea, Alessia, Marco, Bilun, Irene i Edoardo...
S'ha de dir que gràcies a ells ha estat molt més fàcil: han estat amables, acollidors i generosos --moltíssim, potser més que hauríem sabut ser-ho nosaltres abans del viatge. Si no fos que som en el temps del Facebook, els correus electrònics i els vols barats, ara ens tocaria de començar una llarga relació epistolar, però no, això ja no es fa; més aviat el que passarà és que, de tant en tant, farem una escapada a Itàlia o ells a Catalunya. I la veritat: no ens sabrà gens de greu.

S'ha acabat, doncs: bacioni i petons a tothom qui heu anat llegint amb paciència aquestes lletres. També heu fet que ens sentíssim menys sols.

Maremmanità

L'Edoardo ha deixat un comentari al bloc i ens ha demanat que el traduíssim per als nostres amics. Vet-lo aquí:
"Estimats Hèctor i Laia, m'ha sabut molt de greu el poc temps que he aconseguit passar amb vosaltres, i el fet d'haver-vos portat a la Maremma només l'últim dia disponible. Això vol dir que hi haurem de tornar, perquè haig d'aconseguir fer-vos entendre que la Maremma no és un lloc, sinó un concepte. Un concepte de vida més que una altra cosa, que no es pot enfocar en poc temps i sense entrar en contacte amb les històries de la gent, històries que heu pogut apreciar mínimament a través de les explicacions confuses de la meva àvia. És cert, en part, jo sóc un portador de maremmità, però visc des de fa massa temps a Florència per ser pur.
Fins aviat, i porteu-me un petonàs a Barcelona (amb la melodia de la cançó "la mi porti un bacione a Firenze" http://www.youtube.com/watch?v=d1B-28CiZ9g).
Us agrairé si voleu traduir al català el meu post per als votres amics."

Ecco fatto.
Ci mancherete tanto, amici.

Maremma

Divendres al vespre, marxem amb l'Edoardo i la Irene cap a la Maremma, a casa la mare d'ell, a uns 200 quilòmetres de Florència. La mare ens rep de manera exagerada, expansiva; suposo que es pot entendre, perquè viu sola en una rodejada de camps de cereals i d'oliveres, en una zona de muntanyes suaus, a tocar del mar. La nostra costa, fa molts anys, degué assemblar-se una mica a això: platges sense hotels ni passejos marítims, màquia i alzines a tocar del mar, el bestiar --les vaques maremmanes, que a Itàlia són molt famoses-- pasturant allà on nosaltres segur que hi hauríem posat urbanitzacions... El lloc és ben bonic, tot i que encara som a l'hivern i la vegetació està una mica ensopida.
Al vespre, després de sopar (res, qualsevol cosa: tortelloni farcits de ricotta i espinacs amb ragù de senglar i estofat de senglar), anem a fer un volt per Orbetello, un poble curiosíssim, construït sobre una llengua de sorra al mig d'una llacuna d'aigua salada separada del mar per dues faixes estretes de terra. Al poble, de cop, ens adonem sorpresos que algunes construccions tenen un aire colonial que no ens sabem explicar. La impressió no és equivocada: els espanyols van establir-s'hi a mitjan segle XVI i s'hi van quedar gairebé dos segles; la casa del governador, la plaça i algun edifici podrien ser perfectament en una poble centreamericà.
L'endemà, anem fins a la llacuna de Capalbio i Capalbio, un petit burg medieval emmurallat, encimbellat dalt d'una roca i molt ben conservat. A la tarda, molt per sobre, perquè no volem tornar gaire tard per poder fer la nostra última pizza a Florència, vistem la península de l'Argentaria, sobre la llacuna d'Orbetello, i alguna de les poblacions que hi ha.
Després, tornem a Florència per acomiadar-nos-en.

Presses

Quan arribes a Florència per estar-t'hi tant de temps com nosaltres, proves d'evitar-te les presses per visitar les coses: tens tant de temps que no cal que corris per veure-ho tot. Vas pensant "bé, allà hi podem anar la setmana vinent", "allò altre, ho podrem veure quan millori el temps"... I en sec, falta una setmana per tornar i t'adones que et falten tantes coses per veure que t'agafa una mena de vertigen, una mena de culpabilitat --una mena de síndrome de Stendhal.
Llavors, decideixes aprofitar tots els dies que et queden, et dius "no passa res, una setmana encara és molt de temps, més temps del que la majoria de gent té quan ve de viatge a Itàlia". Però, ai, amics!, no comptava amb un detall important: la burocràcia italiana que, cazzo!, m'ha tingut tots i cadascun dels dies d'aquesta darrera setmana d'una oficina a una altra per aconseguir els documents que proven els meus resultats acadèmics i la meva estada aquí. Ha estat, però, una feina inútil, perquè en aquest país tot és molt lent i, a la fine, haig de tornar a casa confiant que enviaran la paperassa per correu. Confiem-hi.
Ara bé, haig de dir que el que no ha pogut impedir la burocràcia és que cada dia hàgim dinat i sopat com reiets, que encara ens faltava tastar la bistecca a la fiorentina, les pappardelle al cinghiale, els biscotti de Prato... Encara hi haurem de tornar, però.

Cambrers

Una de les coses que pot sorprendre els visitants que vénen de Barcelona o voltants és que els cambrers de Florència són amables. Observeu que no diem simpàtics, que d'això també n'hi ha, sinó simplement amables. Quan entres en un bar, et saluden, et demanen què vols, et parlen de vostè, et serveixen amb celeritat...; en fi, tot de coses increïbles per a qui ve d'una ciutat on o bé els dependents, botiguers, cambrers i similars semblen creure que hem anat a sopar plegats, o bé sembla que hagis de demanar permís i professar agraïment etern perquè et serveixin un cafè -cafè que, per altra banda, no és mai tan bo com el que et fan aquí... però això és una altra història.

La solidaritat dels Cavalls

Cap de setmana a Torrenieri, al sud de la Toscana. El Marco ens ha convidat a casa dels seus pares, en un poble petit rodejat de camps de cereals i de vinyes, aquí i allà els xiprers que s'han convertit en emblema de la regió.
Hem anat a Montalcino, un poble que, com la comarca sencera, fins fa una trentena d'anys, llanguia, els poderi --les masies d'aquí-- es venien per quatre duros i la gent marxava a la ciutat. En sec, però, els americans --que ja em direu què deuen saber ells de vi-- van descobrir el brunello di Montalcino, un negre sòlid, dens, molt envellit, fort, d'un gust estrany, i la comarca es va transformar. Ara els poderi s'han de pagar en lliures o en dòlars, moltíssims s'han convertit en cases d'agroturisme, el mateix vi que fa quaranta o cinquanta anys només consumia la gent del país ara, majoritàriament, s'exporta als Estats Units i al Japó.
També hem anat a Pienza, més que un poble un somni renaixentista: el Papa Piccolomini, Pius II, va decidir transformar el seu lloc de naixement en el model de ciutat renaixentista i va fer-la reconstruir segons les teories urbanístiques d'Alberti. El resultat, un poble curiosíssim amb mesures proporcionals, amb carrers rectes i amb edificis excessius per la grandària del lloc.
El millor, però, ha estat l'acolliment a casa del Marco i l'amabilitat d'ell, de l'Alessia i dels pares d'ell, els Signori Cavalli: s'han desviscut per nosaltres. La mare, a més, és una cuinera excepcional: els pici --una mena d'espagueti, més gruixuts, que s'han de fer un a un-- al ragù que ens va fer eren exquisits, com els cenci --un postre que es fa durant la quaresma--.
D'Itàlia, ens emportarem molt més que fotografies.

La cúpula

Quan us mireu la cúpula de Brunelleschi des del pati de casa nostra, veieu una galeria de marbre al voltant del tambor. La va començar a fer Baccio d’Agnolo, però no la va acabar, perquè Miquel Àngel, que tenia un verb una mica àcid, va comentar que el disseny d’Agnolo semblava una gàbia de grills que espatllava l’obra de Brunelleschi. Baccio, ofès per les crítiques, va decidir plegar i va deixar-la a mitges. Des de llavors, parlem del 1515, ningú no ha gosat acabar-la.
La història de la cúpula és plena de curiositats. La bola que hi ha sobre la llanterna, per exemple, no és l’original feta pel Verrocchio i que malauradament va ser destruïda per un llamp el 17 de gener de 1600. La bola, que era enorme, va caure al bell mig de la plaça sense fer mal a ningú (normal: com que plovia i llampegava, la plaça era buida; si això passés avui, amb pluja o sense, s’enduria per davant una bona colla de japonesos i americans). La bola actual, la van fer de nou dos anys després, però de mides més grans. De fet, es diu que podria contenir una taula amb les seves vuit cadires.

Pizzaman

A la primera entrada d’aquest bloc, fa gairebé cinc mesos, ja vam parlar del Pizzaman. Ara que això s’acaba, creiem que n’havíem de tornar a parlar, perquè, entre les coses que trobarem a faltar quan tornem a casa (bé, a l’altra casa, perquè Florència també ens ha estat una casa), hi haurà sens dubte les fantàstiques, fabuloses i inigualables pizzes del Pizzaman.
El restaurant no és una de les trattorie turístiques que es troben al centre de Florència. De fet, està situat a l’extraradi de la ciutat (Via R. Tedalda 411) i només el freqüentem nosaltres, els autòctons. De veritat, come fanno a farle così buone!!??
Mireu i jutgeu quines pizzes ens vam cruspir el dia de l'aniversari de la Laia.

Homo universalis

Els homes del renaixement mai no van tenir una parenta com la meva tieta Mercè, que sempre deia allò que home de molts oficis, pobre segur. I, si la van tenir, segur que no se la van escoltar, perquè, tot i que no es pot assegurar que fossin pobres, el que és segur és que eren homes de molts oficis: aquests paios eren alhora pintors, arquitectes, escultors, poetes, orfebres o, fins i tot, usurers i jugadors, com per exemple Benvenuto Cellini, que va viure i treballar en una casa al número 59 del carrer de la Pergola, ben a tocar de casa nostra.

Com que sempre és preferible jutjar la gent pels seus millors actes, no recordem Cellini per haver deixat diners a interessos abusius, cosa que per cert també feia el Giotto, sinó per haver fet obres com ara el Perseu de la plaça de la Signoria, que li va encarregar Cosme I de’ Medici el 1545. De fet, sembla que Cellini era tan exigent esculpint com fent d’usurer: per fer el Perseu, va arribar a fondre la coberteria de casa seva; per cobrar els deutes, amenaçava els morosos amb un arcabús.

Cellini, a més, es va guanyar fama de trampós i estafador. Es diu que apostava diners per endevinar el sexe dels nadons. Una vegada, va apostar amb Elionor de Toledo, dona de Cosme. Després de perdre la juguesca, la gran duquessa va acusar-lo d’haver canviat un mascle per una femella. Ja veieu que sabia fer de tot.

Nadal florentí

L'amic i poeta Víctor Pallàs va venir uns dies a Florència. Ens va fer un regal:

NADAL FLORENTÍ

Totes les coses del món
són en el cel florentí.
L’Arno, impiu, ha arrossegat
dinasties i existències
davall de les arcades del pont vell,
però el pòsit dels segles s’ha obstinat
a servar-ne vida, història i fets.
Tots els meus quins, coms i perquès
s’endinsen en les tombes dels més grans:
Miquel Àngel, Dant; quin somni de marbres
us fa més grans, ran la Santa Creu!
Em fonc en cada pedra del carrer
i al pas dels instants el Gran Arquitecte
m’esguarda i segueix:
David, immens, sempre m’encertaràs
quin és el meu neguit
des de tanta pètria serenor.
Noble inexpert, insaciable
en abastar tants i tants somnis,
em neguen els desigs,
divago de passió en passió
i us veig, Giotto, Rafael,
Leonardo, Fra Angelico
amb totes les meravelles
que les vostres ments sublims
enginyaren i engendraren.
Camino amarat de vespre
en aquesta tarda que s’esmicola,
llustre insubornable,
entre Sant Marc i el Duomo,
de Sant Miniato a dalt Fiesole.
Sé que se m’ha gravat el gest
en el frontispici d’una memòria
trencadissa i fugissera,
però el record dels molts llibres llegits,
ara se m’obre al bell imaginari
de l’esguard mig esborrat
del bon Cimabue desfigurat.
I totes les Anunciacions,
estels, pessebres i reis adorant
s’empararan d’aquell Crist dessagnat
que un dia fou l’Infant més estimat.

Perquè les raons del món
prenyen un cel florentí
que gaire més no ens pot dir.

Quina alegria!

http://www.youtube.com/watch?v=AMRlYDAkw8k

Ingerències

Avui, com recorda el Vilaweb, fa vuitanta anys de la creació del Vaticà com a estat independent després que Mussolini i el papa Pius IX signessin el Tractat del Laterà. Independent, sí, però amb prou poder (i prou barra per exercir-lo) com perquè un cardenal truqui directament a Berlusconi i li digui "hi has de fer alguna cosa: no pots deixar que matin l'Eluana" (bé, cal dir que l'Eluana feia 17 anys que estava en coma després d'un accident de trànsit que li va trinxar l'esquena i el cervell). I Berlusconi que va i li diu: "No pateixis, que ara fem un decret llei d'urgència per impedir-ho". És a dir que té cap problema per tirar pel dret i ignorar el parlament, el president de la república i la sentència judicial que autoritzava --que obligava!-- els metges a deixar de nodrir el que abans havia estat una noia. Des que, a finals de l'any passat, es va publicar la sentència, el govern central i els governs regionals controlats pels adlàters de Berlusconi, ho han provat tot per impedir que s'executés la sentència. Fins i tot, dos o tres dies abans, van enviar-hi els carabinieri per controlar que a l'hospital tot estigués en ordre.
I, deixeu-me ser malpensat, no és que Berlusconi necessàriament hi cregui, en això de la cultura de la vida que ha anat repetint durant les últimes setmanes, sinó que ha fet un càlcul ben simple: més de la meitat d'italians estava a favor de mantenir en, ehem, vida la noia; amb això, Berlusconi, l'aspiració del qual és ser president de la república, ha aconseguit posar bona part dels italians en contra del president Napolitano, que es va negar a signar el decret que li va portar el govern. Hauríeu hagut de veure el senat italià la nit que finalment va marxar la noia: els diputats de dreta cridaven "assassins, assassins!" als d'esquerre, com si realment l'haguessin mort ells. Va haver-n'hi un, fins i tot, que va dir que la noia havia mort perquè Napolitano no havia volgut fer una firma.
I això no s'acaba aquí: el fiscal, evidentment després d'un suggeriment del ministre de Justícia està investigant si algú va accelerar la mort de la noia. Accelerar, per l'amor de Déu!: 17 anys encara no els semblen prou.

Meteorologia

La Laia m'ha deixat sol una setmana.
No para de ploure.
Sembla que fa més fred.

Reis

De tant en tant, per Itàlia, et trobes cartells com aquest:

Recorda la visita d'algun rei a la ciutat de Lucca i com el poble el va rebre amb alegria i tot això... Però resulta que ja no tenen rei (de fet, l'hereu, ara mateix està participant en un xou de telerealitat en què tot de famosos ballen i fan el ridícul a canvi de no sé exactament què). No tenen rei, però els cartells i els monuments hi són. Els nens deuen preguntar als seus progenitors o als seus mestres qui eren aquell Víctor Manuel o aquell Humbert de Savoia, i els progenitors i els mestres els deuen dir que abans el cap de l'estat no el triaven, sinó que era un càrrec que passava de pares a fills. I els nens deuen pensar quin sistema més idiota.

Els cartells hi són i els visitants en fem fotos i pensem quina història més curiosa té aquest país i, quan hi reflexionem, si és que hi reflexionem, ens adonem que el món no es va acabar quan la monarquia va perdre el referèndum.

Com no s'acabarà quan siguem nosaltres els que no tinguem rei, però encara hi hagi un hotel que es digui Joan Carles I o a les estacions de tren hi hagi rètols que recordin que a la inauguració va venir-hi un membre de la família reial. Llavors, potser els hereus de la família Borbó hauran d'anar a Mira quién baila, perquè els progenitors i els mestres puguin explicar els seus fills què era allò tan estrany de la monarquia.

El Palau de Bianca Cappello

A Oltrarno, entre el Palau Pitti i Santo Spirito hi ha un palau del segle XVI, amb una façana plena d'esgrafiats, malmesos però que encara fan el seu fet. És el Palau de Bianca Cappello.

Bianca Cappello era filla d'una de les famílies més riques de Venècia, i als 15 anys --ai, l'amor!-- es va enamorar d'un treballador del banc de son pare. Com que la passió ja les té, aquestes coses, van escapar-se a Florència, on es van casar i van tenir fills. La Sereníssima, esclar, no s'hi va resignar i va fer tot el que va poder perquè els florentins els tornessin la nena esgarriada, però Francesc I els va dir que ja podien anar esperant.

De fet, Francesc I, casat amb Joana d'Àustria, va fer molt més que això: es va enamorar bojament de la mossa i la va seduir amb regals i favors. Casualment, uns anys més tard, just davant de casa seva, el marit de la Cappello va ser assassinat. Llavors, el Gran Duc va construir un palau per a la noia, ben a tocar del seu, per poder visitar sempre que volgués la que ja era la seva amant . De fet, la llegenda diu que hi ha un passadís subterrani que va del Palau Cappello al Palau Pitti. De tota manera, ja sabeu com eren les coses al segle XVI: tot i la presència de l'esposa oficial, Bianca s'estava al Palau Pitti més sovint que a casa seva. Poc després, va morir Joana d'Àustria i Francesc va trigar poc menys de dos mesos a casar-se amb Bianca.

Uns anys més tard, Francesc i Bianca van morir en una de les viles medicees l'una l'endemà de l'altre. La llegenda, altre cop, diu que la família, que mai havia vist de bon ull la veneciana, i en particular el cardenal Ferran de Mèdici, el futur Ferran I, va enverinar la parella. La llegenda, aquesta vegada, potser la confirmen unes anàlisis toxicològiques que van fer l'any 2006: a les restes de Francesc I hi havia uns nivells d'arsènic molt superiors als normals.

Perdre el cap

Tot i que, en teoria, Florència era una ciutat oberta, quan les tropes nazis es van retirar de la ciutat, van voler complicar l'avanç aliat i van fer esclatar els ponts que travessaven l'Arno. Van salvar el Ponte Vecchio, tot i que només en part, per tal com van fer saltar els caps de pont. El pont de Santa Trinita, en canvi, el van fer saltar del tot; l'havia projectat Ammanati amb l'ajut d'un tal Miquel Àngel i era, segons deien, un dels ponts més bonics d'Itàlia. Tan bonic era que els florentins van decidir reconstruir-lo exactament com era i on era, fins al punt que van treure de la llera del riu les restes que en quedaven, entre les quals les quatre estàtues de les estacions que hi ha als extrems de les baranes. Les quatre estàtues, però, no estaven senceres: a la Primavera, li faltava el cap i van haver-n'hi de posar un de nou. L'any 61, però, disset anys després que els alemanys l'aterressin, tres anys després que els florentins el reinauguressin, van trobar el cap al fons del riu... a Pisa! Si us mireu la Primavera, veureu clarament, a l'altura del coll, una mena d'esquerda: és just on van unir el cos i el cap de l'estàtua.

Assís

El pobre Sant Francesc, pobre (observeu aquí l'hàbil joc de paraules de l'autor), no s'imaginava que, gairebé vuit segles més tard d'haver anat pel món predicant l'austeritat i la pobresa, la seva població natal acabaria convertida en una mena de parc temàtic dedicat a la seva memòria, amb tot de botigues que venen: creus de Sant Francesc, retrats de Sant Francesc, figures de Sant Francesc, el Càntic de les Criatures de Sant Francesc, rajoles per penjar a l'entrada del xalet amb pensaments de Sant Francesc, medallons de Sant Francesc... I encara bo que els franciscans (menorets, conventuals o de la varietat que sigui) han aconseguit mantenir l'espiritualitat de la basílica i no ho han convertit en un supermercat de la fe i els miracles com ara Lourdes (per bé que és de suposar que si hi vas un dissabte de gener, sota la pluja, no hi ha tants visitants com deu haver-hi un dia de vacances d'estiu). De tota manera, parc temàtic o no, amb pluja o sense, tampoc no cal ser cínics: els frescos del Giotto són meravellosos, les dues basíliques són un prodigi, als carrers de la ciutat --malgrat les botigues-- sembla que el temps no hagi passat al mateix ritme que a la resta de llocs, les altres esglésies de la ciutat també mereixen una visita, la panoràmica de l'Umbria des de la Rocca Maggiore és espectacular, veure les túniques de Santa Clara i Sant Francesc provoca una sensació gairebé torbadora... En fi, aneu-hi, si podeu, si voleu.

Com fletxes

Sissignore, com fletxes anàvem la Laia i jo, llençats per les carretes de la Toscana i l'Umbria amb aquesta meravella de cotxe que podeu veure aquí sota.

Exàmens

Els exàmens, en aquest país, són orals i públics, i has de demanar hora com al metge: uns dies abans de l'examen, s'obre una llista i, si vols fer-lo, t'hi apuntes. Quan fas l'examen, però, et pots trobar que tota l'aula estigui plena, amb tota la gent que ha de fer-lo després de tu, però tambe amb tots els que el volen fer més endavant i que hi vénen per veure per on respira el professor. És un sistema bastant curiós, perquè, esclar, pots escoltar les preguntes que fa el professor i les respostes de l'alumne, de manera que això dóna un cert avantatge als que fan l'examen després. De fet, si et toca dels primers (en el meu cas el primer), tens una certa sensació de ser en un teatre d'operacions d'aquells on els metges d'abans aprenien anatomia mirant com algú obria en canal un cadàver.
De tota manera, no patiu: prova superada.

Burocràcia italiana, i III

El pobre senyor Z, d'edat provecta però encara prou en forma per anar amunt i avall en bicicleta, té un accident: un cotxe no cedeix el pas i l'envesteix quan va amb la bicicleta. Arriben els vigili municipali, posen ordre i criden una ambulància, que s'emporta el senyor Y a l'hospital. La bicicleta, se l'enduen els municipals.
Per sort, la cosa no és greu i, al cap de poc, el senyor Y surt de l'hospital i truca a la guàrdia municipal per recuperar la seva bicicleta. "Efectivament", li diuen, "la tenim nosaltres: seran 130 euros per haver-la deixat abandonada. Gràcies."

Dubte

Per què els estudiants Erasmus d'Andalusia reben una beca de més de 600 euros al mes i els catalans, tan insolidaris i tan rucs!, no arribem als 160? I qui paga la festa?

Burocràcia italiana, IIa part

El pobre senyor Y viu just al límit entre Florència i Bagno a Ripoli; bé, just al límit no: a sobre del límit, perquè casa seva queda partida per la meitat i 45 metres quadrats pertanyen a un municipi i els altres 45 a l'altre municipi. Com que a Itàlia la primera residència està exempta d'impostos municipals, el senyor Y vivia tan tranquil, fins que l'ajuntament de Florència va reclamar-li unes taxes endarrerides. "Què deu passar?", es va dir el senyor Y gratant-se la clepsa. El que passava és que, com que l'ajuntament de Bagno a Ripoli considerava que la casa del senyor Y era primera residència, l'altre ajuntament havia considerat que els 45 metres que quedaven dins el seu terme municipal eren la segona residència, tot i que, de casa, el senyor Y només en té una. Mentrestant, potser el senyor Y pot anar passar els caps de setmana i les vacances als 45m2 de casa que té a Florència.

Burocràcia italiana, I part

El pobre senyor X va decidir traslladar-se de Mugello a Florència. El Ministeri de Defensa de la República Italiana, vés a saber per què, no se’n va assabentar, de manera que va continuar enviant tot de cartes per al senyor X a la seva adreça anterior a Mugello. Com que no en rebia cap resposta, el Ministeri va decidir que el senyor X era mort. De la trista circumstància, però, el pobre senyor X no se n’havia assabentat. Ho va saber quan va haver de demanar uns documents al ministeri en qüestió. Llavors, la senyoreta del telèfon, molt amablement, va informar-lo del seu decés, a la qual informació el presumpte mort va respondre dient que era viu i que, a més, se sentia força bé. De tota manera, sembla que la seva protesta no va servir de gaire res, per tal com, pocs dies després, va rebre una carta del Ministeri, aquest cop a l’adreça correcta: “Ho hem controlat: vostè és mort”, deia la lletra. Finalment, l’ajuntament de Florència va haver de fer un document de nom inquietant: el certificat d’existència en vida. Només davant d’aital document els funcionaris del Ministeri van admetre finalment que el senyor que els el portava (i que presumiblement havia anat pagant impostos, cobrant sous, contractant serveis diversos i, encara més, exhibint el seu document d’identitat) era viu.

Galluzzo

Sant Bru, el paio, a més de ser sant, devia ser una mica sàdic, perquè la vida que va dissenyar per als seus seguidors era francament sacrificada. De fet, ho era la de qualsevol monjo medieval, però la dels cartoixans, més i tot, perquè Sant Bru es va inventar una cosa fascinant: els ermitans en comunitat. Cada cartoixà vivia sol, en la seva cel·la, que tenia un petit oratori i un hort, perquè es cultivés el seu propi menjar. Com que no sortien de la cel·la, excepte per anar a missa i, un dia a la setmana, per fer conversa amb els altres cartoixans, les cel·les eren més grans que les dels altres ordes, la qual cosa converteix les cartoixes en edificis enormes.
Edificis enormes que, com podeu suposar, amb el temps han quedat pràcticament buits. A la certosa de Galluzzo (com a la de Pavia, encara més impressionant), ja no hi ha cartoixans: l'any 58 en van marxar els últims i els van substituir monjos del Cister. Com que la regla benedictina permet que els monjos treballin, els cistercencs poden dedicar-se a fer visites guiades pel monestir i a vendre els productes que fan. Ara bé, no sembla que això hagi de durar gaire, perquè només queden sis monjos d'edats més aviat provectes.
La visita paga la pena, tant per les peces artístiques que han sobreviscut a les barbàries diverses (entre les quals, destaca particularment la napoleònica), com per veure un món que indefectiblement, inevitablement, s'acaba. A més, com que és als afores de Florència, no hi acostumen a anar gaires turistes (no gaires, a Florència, són bastants en un altre lloc, però); de manera que, si hi aneu, sempre us podreu fer una mica el xulo.

Barretets

Com resulta evident als lectors, habituals o no, d'aquest bloc, aquests mesos a Itàlia ens serviran també per aprendre alguna cosa sobre la cuina d'aquest país (i aprofito per dir que tampoc no és veritat això que diuen alguns que a Itàlia ni la pizza ni la pasta són tan bones com diuen). L'altre dia la Laia va aprendre a fer cappelletti, i haig de dir que l'aspecte sensacional que presenten a la fotografia no fa ni remotament justícia al gust exquisit que tenien.

Autobusos

Entre els molts tòpics que els turistes fan circular sobre Itàlia quan tornen a casa seva n'hi ha un de molt curiós, aquell que diu que, a Itàlia, ningú no paga mai a l'autobús. De fet, n'hi ha que encara van una mica més lluny i, fent sociologia diletant, es pregunten en veu alta com pot funcionar aquest país, si ningú no paga mai. No em reca dir que el tòpic és, ras i curt, mentida. L'altre dia, anant cap a la cartoixa de Galluzzo (en parlarem a la propera entrada: quina meravella! quina tristor veure un món que s'acaba, si no és que ja s'ha acabat!), l'altre dia, deia, van pujar dos revisors a l'autobús. Anaven vestits de carrer, de manera que els que érem a dins no els vam veure fins que van ser dalt del vehicle. Bé, doncs: de tots els viatgers, els dos únics que anaven sense bitllet eren dos estrangers, que no érem nosaltres i als quals es va multar diligentment.
O sigui que si voleu anar fent antropologia sobre els italians, haureu de buscar-los un altre defecte.

Llegendes urbanes

Exactament igual com passa amb els cocodrils albins que neden per les clavegueres de Nova York, i l'existència dels quals ningú no ha pogut demostrar, així passa amb dues menes de persones, la corporeïtat dels quals encara no he aconseguit provar: els florentins i els votants de Berlusconi.
Pel que fa als primers, sospito que deuen amagar-se en caves profundes per fer-hi reunions secretes, perquè encara no n'he conegut cap: he conegut maremmans, livornesos, arettins, sicilians, napolitans, vènets (i també grecs i turcs)... però encara cap florentí.
Pel que fa als segons, imagino que deuen ser semblants als antics votants d'Aznar, inexistents com animetes, com esperits, però sobtadament sòlids a l'hora de fer el recompte de vots, característica aquesta que a nosaltres ens va regalar vuit anys de bigotis prepotents i a ells no sé quant de temps d'ignorància obscena en forma de figura de cera reconstruïda a base de cirurgia.

Bolonya

Sense consultar els eficients serveis meteorològics d'aquest país, se'ns va acudir passar la vigíla de Reis a Bolonya. El viatge llampec va servir, entre d'altres coses, per constatar que, en comparació amb Bolonya, Florència és gairebé tropical i caribenya: la màxima d'ahir a la capital de l'Emilia-Romagna va ser d'un grau sota zero. De fet, les fonts de la ciutat estaven gelades, com podeu comprovar a la foto. En fi, quan vam tornar a la tarda a casa no acabàvem d'entendre que tothom anés tan abrigat.

Es podria dir que Bolonya té la mala sort de ser a Itàlia, perquè, en qualsevol altra banda del món, seria un objectiu turístic de primer ordre: tot el centre, ple de palaus de totes les èpoques, està porxat; la plaça de l'ajuntament és realment bonica; té una pinacoteca que, en un altre país, seria visita obligada; les dues torres medievals són impressionants... Però, esclar, aquest és el país de Florència, Venècia i Roma: Bolonya és de la Serie B, diguem-ne.

A part del fred, vam quedar sorpresos de l'extrema gentilesa dels botiguers bolonyesos, que es pot comprovar en aquest cartell que, amb tota delicadesa, suggereix als senyors lladres que no s'aturin per fer la seva feina.

El que no sabem és si els lladres en fan cas.

Acostumar-se

És curiós que fàcil que va ser acostumar-se de nou al ritme de Barcelona, com si mai no n'haguéssim marxat. És curiós que fàcil ha estat acostumar-se de nou a Florència, al fred, al 'buongiorno' de la quiosquera de la cantonada, al pa sense sal, a les 'schiacciatte', a la pasta... Potser aquest cop serà més difícil acostumar-se a l'enyorança, perquè les visites ja han marxat --aquesta tarda els hem acomiadat a l'estació de Santa Maria Novella-- i se'ns ha fet més evident que lluny estem, que lluny estan, que lluny esteu, amics.