A l'últim llibre de Joan Francesc Mira, que com sempre és boníssim, surt un paràgraf sobre Savonarola i Florència que recorda, salvant totes les llarguíssimes distàncies, una cosa que vaig escriure fa unes setmanes.
"...ella duia un vestit ample i fi estampat de flors i fulles, lligat amb una cinta sota els pits i amb plecs flotants fins als peus, no roba de flors de hippies aleshores de moda sinó vestit de tall grec o d'escena d'una pintura de Botticelli, Venus vestida, jove toscana de coll prim estirat i cabells recollits lligats amb un cordonet blanc més amunt del clatell, però també Botticelli cremà els seus quadres pagans de nimfes i deesses i al final de la vida pintava únicament marededéus tristes i sants compungits, també a Florència les dones van haver de cobrir-se els escots i els cabells per culpa de Savonarola d'ulls enfonsats i llavis d'inquisidor fanàtic, també allí va semblar un moment que la història feliç s'havia acabat, que venia el judici de Déu anunciat per les prèdiques bàrbares de frares hirsuts enemics dels plaers de la vida civil, però per sort va tornar l'alegria, i aquella història era ja el primer temps de la nostra, Lorenzo de'Medici era ja el nostre contemporani, i és possible que ho fóra també el papa Alexandre VI Borja, que era amic seu, no de Savonarola, cap dels dos, ni el senyor de Florència ni el papa, no podia suportar la tristesa."
Quina enveja, escriure així.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada