Sembla que quan Stendhal va arribar a Florència el 1817, davant de tal sobredosi d'obres d'art va començar a trobar-se malament: ritme cardíac elevat, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions. Amb el temps, tots aquests símptomes, que experimenten molts dels visitants que arriben per primer cop a aquesta ciutat, s'han acabat anomenant Síndrome de Stendhal.
Avui, tot just arribar a Florència, amb l'Hèctor, hem fet un tour ràpid per la ciutat que ens acollirà durant uns quants mesos: Sta Maria Novella, l'Ospedale degli Innocenti, el Duomo, la piazza della Signoria, els Uffizzi, el Ponte Vecchio, el Palau Pitti... No diré que hagi patit una taquicàrdia, o que m'hagi ofegat, però sí que és veritat que he tingut la sensació que no podia retenir tot el que veia: massa coses boniques en un temps curt, en tants pocs metres quadrats i sense càmera de fotos. Era la síndrome Timoner.
Uff, quin estrès!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Espero que et vagi de conya per aquí!
Una abraçada.
Núria Sanz.
Publica un comentari a l'entrada