Exotisme

Com tothom que hi pensi una miqueta sap, l’exotisme depèn únicament i exclusiva del punt de vista. Així, per a un nòmada del desert de Mongòlia, la nostra família menjant canelons el dia de Sant Esteve –que per cert aquí també celebren– deu resultar ben exòtica.
Tot i aquesta evidència, hi ha qui troba l’exotisme, diguem-ne, tan atractiu com per anar a l’altra banda del món casar-se amb el ritus balinès o hindú o el que sigui sempre que sigui ben diferent. Fins fa poc, però, pensàvem que això només els passava a alguns occidentals, que encara no han sabut espolsar-se el convenciment de ser el melic de tot i, doncs, continuen veient la resta del món com un lloc ple de gent amb costums estranys, curiosos i fotografiables. Llavors, però, vam pujar al Piazzale Michelangelo i vam trobar-nos davant l’evidència, ja sabuda, que els nostres costums són tan exòtics com els dels nòmades mongols: els japonesos vénen a Florència a casar-se –o a fer veure que es casen– a la manera dels energúmens occidentals: de blanc elles i amb jaqué ells, amb sessió de fotografies amb les poses ridícules habituals, amb les flors, amb els cotxes de luxe llogats... Ara bé, amb Florència de fons, que no s’hi posen per poc, aquesta gent.