Arrivederci

S'ha acabat. Sempre es diu que passa molt ràpid: deu ser que és veritat. A nosaltres, almenys, ens ha passat molt in fretta. I ara, ves, enyorarem veure la cúpula des del pati de casa, passejar per la Piazza della Signoria quan és de nit i no hi ha turistes, les pizzes (que, desenganyem-nos, no són com les d'aquí), el cafè (això sí que definitivament no és com aquí) i sobretot els bons amics que hi hem deixat: Beppe, Andrea, Alessia, Marco, Bilun, Irene i Edoardo...
S'ha de dir que gràcies a ells ha estat molt més fàcil: han estat amables, acollidors i generosos --moltíssim, potser més que hauríem sabut ser-ho nosaltres abans del viatge. Si no fos que som en el temps del Facebook, els correus electrònics i els vols barats, ara ens tocaria de començar una llarga relació epistolar, però no, això ja no es fa; més aviat el que passarà és que, de tant en tant, farem una escapada a Itàlia o ells a Catalunya. I la veritat: no ens sabrà gens de greu.

S'ha acabat, doncs: bacioni i petons a tothom qui heu anat llegint amb paciència aquestes lletres. També heu fet que ens sentíssim menys sols.

Maremmanità

L'Edoardo ha deixat un comentari al bloc i ens ha demanat que el traduíssim per als nostres amics. Vet-lo aquí:
"Estimats Hèctor i Laia, m'ha sabut molt de greu el poc temps que he aconseguit passar amb vosaltres, i el fet d'haver-vos portat a la Maremma només l'últim dia disponible. Això vol dir que hi haurem de tornar, perquè haig d'aconseguir fer-vos entendre que la Maremma no és un lloc, sinó un concepte. Un concepte de vida més que una altra cosa, que no es pot enfocar en poc temps i sense entrar en contacte amb les històries de la gent, històries que heu pogut apreciar mínimament a través de les explicacions confuses de la meva àvia. És cert, en part, jo sóc un portador de maremmità, però visc des de fa massa temps a Florència per ser pur.
Fins aviat, i porteu-me un petonàs a Barcelona (amb la melodia de la cançó "la mi porti un bacione a Firenze" http://www.youtube.com/watch?v=d1B-28CiZ9g).
Us agrairé si voleu traduir al català el meu post per als votres amics."

Ecco fatto.
Ci mancherete tanto, amici.

Maremma

Divendres al vespre, marxem amb l'Edoardo i la Irene cap a la Maremma, a casa la mare d'ell, a uns 200 quilòmetres de Florència. La mare ens rep de manera exagerada, expansiva; suposo que es pot entendre, perquè viu sola en una rodejada de camps de cereals i d'oliveres, en una zona de muntanyes suaus, a tocar del mar. La nostra costa, fa molts anys, degué assemblar-se una mica a això: platges sense hotels ni passejos marítims, màquia i alzines a tocar del mar, el bestiar --les vaques maremmanes, que a Itàlia són molt famoses-- pasturant allà on nosaltres segur que hi hauríem posat urbanitzacions... El lloc és ben bonic, tot i que encara som a l'hivern i la vegetació està una mica ensopida.
Al vespre, després de sopar (res, qualsevol cosa: tortelloni farcits de ricotta i espinacs amb ragù de senglar i estofat de senglar), anem a fer un volt per Orbetello, un poble curiosíssim, construït sobre una llengua de sorra al mig d'una llacuna d'aigua salada separada del mar per dues faixes estretes de terra. Al poble, de cop, ens adonem sorpresos que algunes construccions tenen un aire colonial que no ens sabem explicar. La impressió no és equivocada: els espanyols van establir-s'hi a mitjan segle XVI i s'hi van quedar gairebé dos segles; la casa del governador, la plaça i algun edifici podrien ser perfectament en una poble centreamericà.
L'endemà, anem fins a la llacuna de Capalbio i Capalbio, un petit burg medieval emmurallat, encimbellat dalt d'una roca i molt ben conservat. A la tarda, molt per sobre, perquè no volem tornar gaire tard per poder fer la nostra última pizza a Florència, vistem la península de l'Argentaria, sobre la llacuna d'Orbetello, i alguna de les poblacions que hi ha.
Després, tornem a Florència per acomiadar-nos-en.