Presses

Quan arribes a Florència per estar-t'hi tant de temps com nosaltres, proves d'evitar-te les presses per visitar les coses: tens tant de temps que no cal que corris per veure-ho tot. Vas pensant "bé, allà hi podem anar la setmana vinent", "allò altre, ho podrem veure quan millori el temps"... I en sec, falta una setmana per tornar i t'adones que et falten tantes coses per veure que t'agafa una mena de vertigen, una mena de culpabilitat --una mena de síndrome de Stendhal.
Llavors, decideixes aprofitar tots els dies que et queden, et dius "no passa res, una setmana encara és molt de temps, més temps del que la majoria de gent té quan ve de viatge a Itàlia". Però, ai, amics!, no comptava amb un detall important: la burocràcia italiana que, cazzo!, m'ha tingut tots i cadascun dels dies d'aquesta darrera setmana d'una oficina a una altra per aconseguir els documents que proven els meus resultats acadèmics i la meva estada aquí. Ha estat, però, una feina inútil, perquè en aquest país tot és molt lent i, a la fine, haig de tornar a casa confiant que enviaran la paperassa per correu. Confiem-hi.
Ara bé, haig de dir que el que no ha pogut impedir la burocràcia és que cada dia hàgim dinat i sopat com reiets, que encara ens faltava tastar la bistecca a la fiorentina, les pappardelle al cinghiale, els biscotti de Prato... Encara hi haurem de tornar, però.