Maremma

Divendres al vespre, marxem amb l'Edoardo i la Irene cap a la Maremma, a casa la mare d'ell, a uns 200 quilòmetres de Florència. La mare ens rep de manera exagerada, expansiva; suposo que es pot entendre, perquè viu sola en una rodejada de camps de cereals i d'oliveres, en una zona de muntanyes suaus, a tocar del mar. La nostra costa, fa molts anys, degué assemblar-se una mica a això: platges sense hotels ni passejos marítims, màquia i alzines a tocar del mar, el bestiar --les vaques maremmanes, que a Itàlia són molt famoses-- pasturant allà on nosaltres segur que hi hauríem posat urbanitzacions... El lloc és ben bonic, tot i que encara som a l'hivern i la vegetació està una mica ensopida.
Al vespre, després de sopar (res, qualsevol cosa: tortelloni farcits de ricotta i espinacs amb ragù de senglar i estofat de senglar), anem a fer un volt per Orbetello, un poble curiosíssim, construït sobre una llengua de sorra al mig d'una llacuna d'aigua salada separada del mar per dues faixes estretes de terra. Al poble, de cop, ens adonem sorpresos que algunes construccions tenen un aire colonial que no ens sabem explicar. La impressió no és equivocada: els espanyols van establir-s'hi a mitjan segle XVI i s'hi van quedar gairebé dos segles; la casa del governador, la plaça i algun edifici podrien ser perfectament en una poble centreamericà.
L'endemà, anem fins a la llacuna de Capalbio i Capalbio, un petit burg medieval emmurallat, encimbellat dalt d'una roca i molt ben conservat. A la tarda, molt per sobre, perquè no volem tornar gaire tard per poder fer la nostra última pizza a Florència, vistem la península de l'Argentaria, sobre la llacuna d'Orbetello, i alguna de les poblacions que hi ha.
Després, tornem a Florència per acomiadar-nos-en.