Galluzzo

Sant Bru, el paio, a més de ser sant, devia ser una mica sàdic, perquè la vida que va dissenyar per als seus seguidors era francament sacrificada. De fet, ho era la de qualsevol monjo medieval, però la dels cartoixans, més i tot, perquè Sant Bru es va inventar una cosa fascinant: els ermitans en comunitat. Cada cartoixà vivia sol, en la seva cel·la, que tenia un petit oratori i un hort, perquè es cultivés el seu propi menjar. Com que no sortien de la cel·la, excepte per anar a missa i, un dia a la setmana, per fer conversa amb els altres cartoixans, les cel·les eren més grans que les dels altres ordes, la qual cosa converteix les cartoixes en edificis enormes.
Edificis enormes que, com podeu suposar, amb el temps han quedat pràcticament buits. A la certosa de Galluzzo (com a la de Pavia, encara més impressionant), ja no hi ha cartoixans: l'any 58 en van marxar els últims i els van substituir monjos del Cister. Com que la regla benedictina permet que els monjos treballin, els cistercencs poden dedicar-se a fer visites guiades pel monestir i a vendre els productes que fan. Ara bé, no sembla que això hagi de durar gaire, perquè només queden sis monjos d'edats més aviat provectes.
La visita paga la pena, tant per les peces artístiques que han sobreviscut a les barbàries diverses (entre les quals, destaca particularment la napoleònica), com per veure un món que indefectiblement, inevitablement, s'acaba. A més, com que és als afores de Florència, no hi acostumen a anar gaires turistes (no gaires, a Florència, són bastants en un altre lloc, però); de manera que, si hi aneu, sempre us podreu fer una mica el xulo.