Cap de setmana a Torrenieri, al sud de la Toscana. El Marco ens ha convidat a casa dels seus pares, en un poble petit rodejat de camps de cereals i de vinyes, aquí i allà els xiprers que s'han convertit en emblema de la regió. 
Hem anat a Montalcino, un poble que, com la comarca sencera, fins fa una trentena d'anys, llanguia, els poderi --les masies d'aquí-- es venien per quatre duros i la gent marxava a la ciutat. En sec, però, els americans --que ja em direu què deuen saber ells de vi-- van descobrir el brunello di Montalcino, un negre sòlid, dens, molt envellit, fort, d'un gust estrany, i la comarca es va transformar. Ara els poderi s'han de pagar en lliures o en dòlars, moltíssims s'han convertit en cases d'agroturisme, el mateix vi que fa quaranta o cinquanta anys només consumia la gent del país ara, majoritàriament, s'exporta als Estats Units i al Japó.
També hem anat a Pienza, més que un poble un somni renaixentista: el Papa Piccolomini, Pius II, va decidir transformar el seu lloc de naixement en el model de ciutat renaixentista i va fer-la reconstruir segons les teories urbanístiques d'Alberti. El resultat, un poble curiosíssim amb mesures proporcionals, amb carrers rectes i amb edificis excessius per la grandària del lloc.
El millor, però, ha estat l'acolliment a casa del Marco i l'amabilitat d'ell, de l'Alessia i dels pares d'ell, els Signori Cavalli: s'han desviscut per nosaltres. La mare, a més, és una cuinera excepcional: els pici --una mena d'espagueti, més gruixuts, que s'han de fer un a un-- al ragù que ens va fer eren exquisits, com els cenci --un postre que es fa durant la quaresma--.
D'Itàlia, ens emportarem molt més que fotografies.
Hem anat a Montalcino, un poble que, com la comarca sencera, fins fa una trentena d'anys, llanguia, els poderi --les masies d'aquí-- es venien per quatre duros i la gent marxava a la ciutat. En sec, però, els americans --que ja em direu què deuen saber ells de vi-- van descobrir el brunello di Montalcino, un negre sòlid, dens, molt envellit, fort, d'un gust estrany, i la comarca es va transformar. Ara els poderi s'han de pagar en lliures o en dòlars, moltíssims s'han convertit en cases d'agroturisme, el mateix vi que fa quaranta o cinquanta anys només consumia la gent del país ara, majoritàriament, s'exporta als Estats Units i al Japó.
També hem anat a Pienza, més que un poble un somni renaixentista: el Papa Piccolomini, Pius II, va decidir transformar el seu lloc de naixement en el model de ciutat renaixentista i va fer-la reconstruir segons les teories urbanístiques d'Alberti. El resultat, un poble curiosíssim amb mesures proporcionals, amb carrers rectes i amb edificis excessius per la grandària del lloc.
El millor, però, ha estat l'acolliment a casa del Marco i l'amabilitat d'ell, de l'Alessia i dels pares d'ell, els Signori Cavalli: s'han desviscut per nosaltres. La mare, a més, és una cuinera excepcional: els pici --una mena d'espagueti, més gruixuts, que s'han de fer un a un-- al ragù que ens va fer eren exquisits, com els cenci --un postre que es fa durant la quaresma--.
D'Itàlia, ens emportarem molt més que fotografies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada