Per no dormir

A les portes i finestres del palazzo Bartolini Salimbeni, un palau de principis del segle XVI, hi ha gravat un lema força curiós i que no necessita traducció: "Per non dormire". Sembla que a finals del segle XV, un dels Bartolini va anar-se'n a Venècia amb tota una colla d'altres mercaders florentins. En Salimbeni, murri ell, va convidar els seus amics a sopar i els va posar un somnífer a la beguda. L'endemà, l'únic que va anar a negociar amb els venecians va ser, esclar, el tal Bartolini, que s'hi va fer la barba d'or. Per recordar a tothom l'origen de la seva riquesa --i, doncs, del seu luxosíssim palau-- va fer escriure "Per no dormir" a totes les finestres.
El cinisme del personatge és considerable: imagineu que Amancio Ortega posés a l'entrada de casa seva una cosa com "Por traficar con tabaco entre Galicia y Portugal".

Brancacci

Els frescos de la capella Brancacci no són dels llocs més visitats de Florència: són una mica lluny del centre i del recorregut turístic habitual, no sempre es té prou temps per dedicar-hi una estona, l'església on són, Santa Maria del Carmine, no és gaire bonica...

Ara bé, són una meravella, meravella que, per cert, no es va redescobrir fins al segle XX, perquè havia quedat totalment enfosquida per un incendi al segle XVII i no es va mig netejar fins als anys 30. Mireu si són bons que Miquel Àngel hi anava per copiar-los i aprendre a dibuixar (de fet, va ser a les escales de la capella on un altre escultor li va trencar el nas per haver-lo tractat amb displicència de geni).

Els frescos, van començar-los Masolino i el seu deixeble Masaccio. Masolino, però, va haver de marxar a Hongria i, quan va tornar, va trobar una obra que el superava amb escreix: Masaccio havia aplicat als frescos les teories de la perspectiva renaixentista. El deixeble, però, va morir sense acabar la feina i, cinquanta anys més tard, ho va fer Filippino Lippi.

Lippi va imitar molt bé la manera de pintar de Masaccio, amb un problema: cinquanta anys d'espelmes i ciris havien enfosquit la pintura de Masaccio, de manera que Lippi va fer les pintures massa fosques. Això, però, no es va descobrir fins a la restauració del segle XX. Ara, els personatges de Lippi semblen palestins autèntics, no com els de Masaccio, que són florentins del segle XV.

A part d'aquesta, hi ha d'altres anècdotes curioses al voltant de la capella Brancacci. Per exemple, els ulls del comitent van ser arrencats per una part del poble florentí després d'una revolta. A més, hi ha el retrat de Botticelli mirant a càmera (el del mig) i els retrats de Brunelleschi, Alberti i el mateix Masaccio. Masaccio es va pintar a ell mateix tocant la capa de Sant Pere. Lippi, però, va considerar que això no estava bé i va esborrar el braç per pintar-ne un altre; la restauració va deixar veure les restes del braç original. Amb la restauració, també van reaparèixer els genitals d'Adam i Eva, que una mà púdica havia tapat amb unes fulles. Per cert, el mateix Lippi també es va pintar en un altre dels frescos. En fi, si podeu fer una visita a Florència, aquesta és una opció bona i no del tot habitual.

Mira i Savonarola

A l'últim llibre de Joan Francesc Mira, que com sempre és boníssim, surt un paràgraf sobre Savonarola i Florència que recorda, salvant totes les llarguíssimes distàncies, una cosa que vaig escriure fa unes setmanes.
"...ella duia un vestit ample i fi estampat de flors i fulles, lligat amb una cinta sota els pits i amb plecs flotants fins als peus, no roba de flors de hippies aleshores de moda sinó vestit de tall grec o d'escena d'una pintura de Botticelli, Venus vestida, jove toscana de coll prim estirat i cabells recollits lligats amb un cordonet blanc més amunt del clatell, però també Botticelli cremà els seus quadres pagans de nimfes i deesses i al final de la vida pintava únicament marededéus tristes i sants compungits, també a Florència les dones van haver de cobrir-se els escots i els cabells per culpa de Savonarola d'ulls enfonsats i llavis d'inquisidor fanàtic, també allí va semblar un moment que la història feliç s'havia acabat, que venia el judici de Déu anunciat per les prèdiques bàrbares de frares hirsuts enemics dels plaers de la vida civil, però per sort va tornar l'alegria, i aquella història era ja el primer temps de la nostra, Lorenzo de'Medici era ja el nostre contemporani, i és possible que ho fóra també el papa Alexandre VI Borja, que era amic seu, no de Savonarola, cap dels dos, ni el senyor de Florència ni el papa, no podia suportar la tristesa."
Quina enveja, escriure així.

Rambo

Els florentins, amb una certa mala bava, en diuen Rambo (i, fins i tot, diuen que prefereixen el de Donatello, que, entre nosaltres, és una mica efeminadet). Una de les nostres guies, la Rough Guide, diu que sembla un adolescent hormonat. En el primer cas, bé pot ser que els florentins no vagin mai a visitar els seus propis museus (com per altra banda fem els barcelonins amb els nostres; només fem cultureta quan anem a fer el turista). En el segon cas, em temo que la Rough Guide, que és molt bona, però de vegades una mica esnob, ho diu per allò de voler ser tan original i demostrar que les seves propostes són diferents i que allò que veu tothom no sempre val la pena.
Ara bé, no feu cas ni dels uns ni dels altres i aneu a veure el David de Miquel Àngel, que, a més, és en un museu, la Galeria de l'Acadèmia, que no sempre es visita bé, tot i que també hi ha d'altres peces que valen la pena.
De tota manera, cal admetre que un cert aire al primer Rambo sí que té.

Teatro del Sale

El Teatro del Sale és un lloc ben curiós. Quan hi entres, fa l'aspecte d'un adroguer de fa seixanta anys, amb prestatges de fusta i un taulell de marbre enorme. Després, hi ha un altre espai que, en canvi, sembla un club anglès, amb poca llum, butaques enormes ben entapissades, taules baixes i tot de prestatges plens de llibres. En acabat, hi ha una mena de platea amb taules i butaques i un escenari petit, com una mena de cafè concert.

La gràcia del local és que pertany o depèn o és cosa de l'amo del Cibreo, un dels millors restaurants de Florència. Per entrar al Teatro del Sale, cal ser-ne soci, ço que dóna dret a anar-hi a esmorzar, dinar o sopar. Tots els àpats, i aquest és el punt fort, els prepara el mateix cuiner del Cibreo, amb la diferència que el preu no és el del restaurant. A més, a la nit, després del sopar, que és una mica més car, sempre hi ha un espectacle; ahir que hi vam anar nosaltres, per exemple, van fer tangos; avui, en canvi, hi ha òpera.

La manera com et serveixen el menjar és força curiosa. Hi ha una mena de bufet on van deixant-hi tots els plats que pots triar, o bé, de tant en tant, el cuiner crida que està a punt de sortir tal o tal altre plat i que vagis a la finestra de la cuina per agafar-ne. Ahir, sense exagerar, potser hi havia fins a vint plats diferents, tots boníssims, dels quals fas un petit tast en plats de postre. Pots prendre tant de vi, aigua i cafè com puguis.

Problemes? Només hi poden entrar 99 socis alhora i, per tant, s'hi ha d'anar aviadet, perquè, com que se n'ha parlat força, sovint hi ha molts turistes de pas i no pots entrar-hi. Ara, val la pena sopar aviat, si se sopa com nosaltres ahir.

Llibres lliures

Em reconec pràcticament cec davant de les botigues de roba, que no és que em semblin totes iguals, sinó més aviat que em passen totalment inadvertides: puc dir que sóc inaccessible els seus encants. En canvi, no puc evitar que els ulls se me’n vagin darrere qualsevol mena de lletra impresa i que els aparadors de les llibreries m’atreguin sense remei. Suposo que és una malaltia com qualsevol altra.
Al carrer Sant Gallo, a tocar del centre de la ciutat, hi ha la llibreria Libri Liberi, que vol dir “llibres lliures”. No cal que digui quant de sentit té el joc de paraules, no cal que digui com de suggeridora –i alhora de real– pot arribar a resultar aquesta idea dels llibres lliures.
Libri liberi és una llibreria de nens, sobre nens i per a nens, cosa la qual, si bé es mira, la fa una llibreria per a grans. De nens, perquè el lloc té un encant infantil, de joguina, de passió, de diversió perquè sí; sobre nens, perquè hi ha tota mena de llibres sobre educació, sobre pedagogia o sobre psicologia infantil; per a nens, perquè hi pots trobar tota mena de llibres adaptats a la canalla: guies de ciutats, històries de l’art, contes, receptes de cuina... Fins i tot hi ha una enciclopèdia apassionant sobre L’antica arte di mettersi le dita nel naso, que, si voleu, us puc deixar, per si mai voleu aprendre la manera de tallar-se les ungles per furgar-se el nas millor, les diverses tècniques per fer-ho millor, les respostes que cal donar quan us diguin que això no es fa o, fins i tot, si heu de mirar-vos el mocador després de treure-us petroli.
Els llibres, finalment, estan classificats amb un criteri tan divertit com útil: per exemple, Pinnocchio i altri cattivi ragazzi (això és: Pinotxo i altres nens dolents), Llibres bellíssims, El plaer de la lectura, Els nens d'ahir o Peces úniques d’artista.
A la part del darrere, a més, hi ha un jardí preciós, que formava part d'un antic claustre, amb un teatre de titelles.
Sí, els llibres ens fan lliures. Comproveu-ho aquí.

Museus

Imagineu-vos com seria entrar en una cambra amb les parets plenes de, posem per cas, 40 o 50 poemes, a diferents altures, uns prou a baix per poder-los llegir sense esforç, uns altres tan amunt que a penes pots distingir les lletres. Heu de llegir-los ràpidament, potser, per casualitat, arribar a entendre-hi alguna cosa, i passar a una altra sala on, altre cop, hi ha 40 o 50 poemes més, a diferents altures, etc.
O potser imagineu com seria entrar en una cambra on, alhora, sonessin tot de sonates, concerts, cantates, cançons, fragments d’òpera... Llavors, hauríeu de passar a una altra sala on, alhora, sonarien tot de sonates, concerts, etc.
Si us podeu imaginar això (vull dir, anar de sala a sala, mirant –que no llegint– els poemes o sentint –que no escoltant– la música), llavors us fareu més o menys la idea del que passa quan vas al Palau Pitti: Rafael, Velázquez, Tiziano, Tintoretto, Murillo, Caravaggio, Rembrandt... tots ells rodejats pertot de moltíssimes altres obres d’autors que només els especialistes coneixen. Tot, esclar, amb l’afegit que els sostres també estan decorats amb pintura i estuc, que els mobles i la decoració també són valuosos. Per acabar-ho d’adobar, la majoria de les pintures que hi ha a les parets, a més, no es van pensar per ser exactament allà, fora de context i rodejades de moltes altres obres, sinó per ser en una església, en una sala privada o pública, en un refectori, en una capella privada. Si a sobre penses en totes les obres que tenen al magatzem i que no exposen, gairebé et ve un mareig.
I acabes anant de sala en sala mirant-te només els quadres que estan marcats amb el senyal de l’audioguia, sentint-te una mica culpable perquè no fas prou atenció als altres, perquè no saps si allò t’agrada prou o t’hauria d’agradar més i perquè no saps si hi has entès gaire res.
Encara bo que, tot i la malaltia contemporània de museïtzar-ho tot, no hi ha museus de literatura o de música.