Burocràcia italiana, IIa part

El pobre senyor Y viu just al límit entre Florència i Bagno a Ripoli; bé, just al límit no: a sobre del límit, perquè casa seva queda partida per la meitat i 45 metres quadrats pertanyen a un municipi i els altres 45 a l'altre municipi. Com que a Itàlia la primera residència està exempta d'impostos municipals, el senyor Y vivia tan tranquil, fins que l'ajuntament de Florència va reclamar-li unes taxes endarrerides. "Què deu passar?", es va dir el senyor Y gratant-se la clepsa. El que passava és que, com que l'ajuntament de Bagno a Ripoli considerava que la casa del senyor Y era primera residència, l'altre ajuntament havia considerat que els 45 metres que quedaven dins el seu terme municipal eren la segona residència, tot i que, de casa, el senyor Y només en té una. Mentrestant, potser el senyor Y pot anar passar els caps de setmana i les vacances als 45m2 de casa que té a Florència.

Burocràcia italiana, I part

El pobre senyor X va decidir traslladar-se de Mugello a Florència. El Ministeri de Defensa de la República Italiana, vés a saber per què, no se’n va assabentar, de manera que va continuar enviant tot de cartes per al senyor X a la seva adreça anterior a Mugello. Com que no en rebia cap resposta, el Ministeri va decidir que el senyor X era mort. De la trista circumstància, però, el pobre senyor X no se n’havia assabentat. Ho va saber quan va haver de demanar uns documents al ministeri en qüestió. Llavors, la senyoreta del telèfon, molt amablement, va informar-lo del seu decés, a la qual informació el presumpte mort va respondre dient que era viu i que, a més, se sentia força bé. De tota manera, sembla que la seva protesta no va servir de gaire res, per tal com, pocs dies després, va rebre una carta del Ministeri, aquest cop a l’adreça correcta: “Ho hem controlat: vostè és mort”, deia la lletra. Finalment, l’ajuntament de Florència va haver de fer un document de nom inquietant: el certificat d’existència en vida. Només davant d’aital document els funcionaris del Ministeri van admetre finalment que el senyor que els el portava (i que presumiblement havia anat pagant impostos, cobrant sous, contractant serveis diversos i, encara més, exhibint el seu document d’identitat) era viu.

Galluzzo

Sant Bru, el paio, a més de ser sant, devia ser una mica sàdic, perquè la vida que va dissenyar per als seus seguidors era francament sacrificada. De fet, ho era la de qualsevol monjo medieval, però la dels cartoixans, més i tot, perquè Sant Bru es va inventar una cosa fascinant: els ermitans en comunitat. Cada cartoixà vivia sol, en la seva cel·la, que tenia un petit oratori i un hort, perquè es cultivés el seu propi menjar. Com que no sortien de la cel·la, excepte per anar a missa i, un dia a la setmana, per fer conversa amb els altres cartoixans, les cel·les eren més grans que les dels altres ordes, la qual cosa converteix les cartoixes en edificis enormes.
Edificis enormes que, com podeu suposar, amb el temps han quedat pràcticament buits. A la certosa de Galluzzo (com a la de Pavia, encara més impressionant), ja no hi ha cartoixans: l'any 58 en van marxar els últims i els van substituir monjos del Cister. Com que la regla benedictina permet que els monjos treballin, els cistercencs poden dedicar-se a fer visites guiades pel monestir i a vendre els productes que fan. Ara bé, no sembla que això hagi de durar gaire, perquè només queden sis monjos d'edats més aviat provectes.
La visita paga la pena, tant per les peces artístiques que han sobreviscut a les barbàries diverses (entre les quals, destaca particularment la napoleònica), com per veure un món que indefectiblement, inevitablement, s'acaba. A més, com que és als afores de Florència, no hi acostumen a anar gaires turistes (no gaires, a Florència, són bastants en un altre lloc, però); de manera que, si hi aneu, sempre us podreu fer una mica el xulo.

Barretets

Com resulta evident als lectors, habituals o no, d'aquest bloc, aquests mesos a Itàlia ens serviran també per aprendre alguna cosa sobre la cuina d'aquest país (i aprofito per dir que tampoc no és veritat això que diuen alguns que a Itàlia ni la pizza ni la pasta són tan bones com diuen). L'altre dia la Laia va aprendre a fer cappelletti, i haig de dir que l'aspecte sensacional que presenten a la fotografia no fa ni remotament justícia al gust exquisit que tenien.

Autobusos

Entre els molts tòpics que els turistes fan circular sobre Itàlia quan tornen a casa seva n'hi ha un de molt curiós, aquell que diu que, a Itàlia, ningú no paga mai a l'autobús. De fet, n'hi ha que encara van una mica més lluny i, fent sociologia diletant, es pregunten en veu alta com pot funcionar aquest país, si ningú no paga mai. No em reca dir que el tòpic és, ras i curt, mentida. L'altre dia, anant cap a la cartoixa de Galluzzo (en parlarem a la propera entrada: quina meravella! quina tristor veure un món que s'acaba, si no és que ja s'ha acabat!), l'altre dia, deia, van pujar dos revisors a l'autobús. Anaven vestits de carrer, de manera que els que érem a dins no els vam veure fins que van ser dalt del vehicle. Bé, doncs: de tots els viatgers, els dos únics que anaven sense bitllet eren dos estrangers, que no érem nosaltres i als quals es va multar diligentment.
O sigui que si voleu anar fent antropologia sobre els italians, haureu de buscar-los un altre defecte.

Llegendes urbanes

Exactament igual com passa amb els cocodrils albins que neden per les clavegueres de Nova York, i l'existència dels quals ningú no ha pogut demostrar, així passa amb dues menes de persones, la corporeïtat dels quals encara no he aconseguit provar: els florentins i els votants de Berlusconi.
Pel que fa als primers, sospito que deuen amagar-se en caves profundes per fer-hi reunions secretes, perquè encara no n'he conegut cap: he conegut maremmans, livornesos, arettins, sicilians, napolitans, vènets (i també grecs i turcs)... però encara cap florentí.
Pel que fa als segons, imagino que deuen ser semblants als antics votants d'Aznar, inexistents com animetes, com esperits, però sobtadament sòlids a l'hora de fer el recompte de vots, característica aquesta que a nosaltres ens va regalar vuit anys de bigotis prepotents i a ells no sé quant de temps d'ignorància obscena en forma de figura de cera reconstruïda a base de cirurgia.

Bolonya

Sense consultar els eficients serveis meteorològics d'aquest país, se'ns va acudir passar la vigíla de Reis a Bolonya. El viatge llampec va servir, entre d'altres coses, per constatar que, en comparació amb Bolonya, Florència és gairebé tropical i caribenya: la màxima d'ahir a la capital de l'Emilia-Romagna va ser d'un grau sota zero. De fet, les fonts de la ciutat estaven gelades, com podeu comprovar a la foto. En fi, quan vam tornar a la tarda a casa no acabàvem d'entendre que tothom anés tan abrigat.

Es podria dir que Bolonya té la mala sort de ser a Itàlia, perquè, en qualsevol altra banda del món, seria un objectiu turístic de primer ordre: tot el centre, ple de palaus de totes les èpoques, està porxat; la plaça de l'ajuntament és realment bonica; té una pinacoteca que, en un altre país, seria visita obligada; les dues torres medievals són impressionants... Però, esclar, aquest és el país de Florència, Venècia i Roma: Bolonya és de la Serie B, diguem-ne.

A part del fred, vam quedar sorpresos de l'extrema gentilesa dels botiguers bolonyesos, que es pot comprovar en aquest cartell que, amb tota delicadesa, suggereix als senyors lladres que no s'aturin per fer la seva feina.

El que no sabem és si els lladres en fan cas.