Su polcu

L'altre dia va venir a sopar el Claudio. És un paio de Sardenya, no gaire alt, escanyolit, amb la cara ossuda; té un cert aire al Willem Dafoe, però més jove. També és un guitarrista excepcional. Jo no l'entenc gaire, perquè parla amb un accent endimoniat, a tota velocitat i blastomant tota l'estona.
Al cap d'una estona d'haver-nos conegut, em va dir que, si no fos que l'Edoardo li havia dit d'on era, hauria dit que era alguerès, perquè parlava l'italià com ells, amb el mateix accent (no crec que sigui cert: els algueresos el deuen parlar millor que jo). Li vaig explicar que els algueresos parlaven català, però que, en canvi, a nosaltres, el seu accent en sona més aviat com si un italià parlés en català. També li vaig dir que ens sona una mica estrany perquè, a més, canvien les erres per les eles. I em va dir "això ho fan els del nord de l'illa: nosaltres dieu 'su porcu' i ells 'su polcu'".
Després, el vaig sentir parlar en sard. Va trucar per telèfon a un seu amic de Sardenya i s'hi va posar a parlar en sard; llavors, definitivament ja no s'entenia absolutament res. Al cap d'un moment, va deixar de parlar en sard i, en italià --bé, en el seu italià--, va dir a l'amic que li pagava el bitllet d'avió fins a Florència, si agafava un porquet --un porcu--, el carregava a la motxilla i el portava cap aquí per fer un soparet. Jo, francament, al principi, pensava que o bé no ho havia entès bé, o bé feia broma, però al llarg del sopar anaven arribant missatges de Sardenya. L'altre li deia que amb la motxilla no, perquè no li deixarien entrar el porc a l'avió, que l'hi enviaria congelat en un paquet amb l'esperança que no es descongelés abans d'arribar a l'aeroport. Per fer-ho curt: demà anirem a casa del Claudio a menjar-nos el maialino que li envien de Sardenya i que, finalment, arribarà demà. Quin món ple de gent curiosa, aquest.