Pla contra Berlusconi

Ahir, vaig estar tot lo dia pensant que escriuria sobre el president Berlusconi, un personatge que, vist des de lluny és un paio estrafolari, però que, vist de més a prop (vull dir quan el veus a la portada dels diaris, quan en parlen a la tele que pots veure, quan a la universitat i a les escoles paren les classes --amb raó, em temo-- per queixar-se'n...), passa d'estrafolari a decididament perillós.
Però això de voler parlar de Berlusconi era abans de sopar. A les Cartes d'Itàlia, que un bon amic em va regalar el dia abans de venir cap aquí, Josep Pla afirma que "el primer que cal per a viatjar és un bon estómac". I encara: "Una persona que disposi d'un estómac que no pugui resistir un canvi d'hàbits i de combinacions culinàries val més que no es mogui de casa. Si ho fa patirà indiciblement, no veurà res, esdevindrà un enemic aferrissat del país en què es troba, tornarà traient foc pels queixals." Tot aquest argument d'autoritat és simplement per poder escriure, sense sentir que em faig pesat, la recepta del risotto de carabassa que vam cruspir-nos ahir amb el meu company de pis.
Agafeu una ceba mitjana i la talleu a la juliana. Agafeu un bon tros de carabassa i el feu a daus. Llavors, a foc mitjà, poseu oli a la paella i, quan sigui calent, hi poseu la ceba. Al cap d'un moment, aboqueu-hi també la carabassa. Ho remeneu una mica i, quan comenci a enrossir-se la ceba, hi poseu l'arròs (millor un arròs arborio o carnaroli, d'aquests italians per fer risotto). Remeneu-ho tot uns moments. Ara, apugeu el foc i hi podeu posar un bon raig de vi blanc sec. Quan s'hagi reduït una mica, poseu una cullerada del caldo que ja tindreu preparat i calent (no cal que feu un brou, nosaltres el vam fer amb una pastilla de maggi i va quedar boníssim). Aneu mirant l'arròs, perquè heu d'anar-hi afegint caldo a mesura que l'arròs el vagi xuclant; no poseu tot el brou alhora. Al cap d'un quart d'hora, més o menys, hauria d'estar llest; de tota manera, tasteu-lo per saber si ja està i per corregir la sal. Quan estigui a punt, apagueu el foc, tapeu la paella i deixeu reposar l'arròs cinc o deu minuts fins que acabi de xuclar el líquid. A l'hora de servir-lo, empolvoreu-lo amb parmesà ratllat (si el ratlleu vosaltres mateixos, millor), poseu-hi un pessic de pebre i uns brins ben prims de pela de llimona.
Sé que pot semblar estrany un risotto amb carabassa i sense mantega ni llet, però feu una cosa: proveu-ho i em dieu el què.
Per acompanyar el plat, nosaltres vam obrir una ampolla de vi de la Toscana. Aquí, el raïm de tota la vida és el sangiovese, per bé que últimament, i com a tot arreu, també està arribant-hi la dictadura dels cabernet sauvignon. Jo, que no hi entenc gens i em deixo aconsellar per qui en sàpiga, us recomano que feu lligar el plat amb un vi de la terra.
I ara que he explicat la recepta, no sé si es deu entendre una mica l'inexplicable fenomen Berlusconi, no? Jo mateix anava a parlar-ne i he acabat parlant de menjar. Potser, com acabo de fer jo, els italians han decidit que les coses importants són unes altres; potser el desencant general els ha fet decidir que les coses importants són unes altres. Miraré d'esbrinar-ho.