A més de la bastida, també hi havia unes tanques que no deixaven pujar al presbiteri per veure bé un crucifix bastant bonic d'un seguidor del Giotto. Al costat de les tanques, hi havia un cartell que informava del motiu dels treballs i mostrava unes fotos del que tapaven les bastides. Llavors, vaig veure un senyor que, amb la seva estupenda càmera digital, estava enfocant exactament una foto del crucifix, és a dir, fent una foto de la foto. Quin absurd! El turista ha pagat cinc euros per entrar a la basílica, perquè la Lonely Planet li diu que allò s'ha de veure tant sí com no, i ha de fer la foto d'allò no sé exactament per què: per demostrar que hi ha estat?, per recordar el que de fet no va veure? Si realment volia recordar on havia estat, potser hauria hagut de fotografiar la bastida (o fer-se fotografiar amb la bastida al darrere).
I em pregunto si tant la foto com l'original que no abastava a veure tenen el mateix valor (la mateixa aura, diria Benjamin). Si és així --i el fotògraf bé devia pensar-ho--, no cal anar a Florència a fotografiar la imatge --el simulacre--, perquè la imatge es pot trobar sense necessitat de desplaçar-se. Però si no és així, si la imatge autèntica té aura i les reproduccions no, quin sentit té fer una foto de la foto?
Tres milions de turistes vénen aquí cada any. A què? A fer fotos de les reproduccions de les portes de Ghiberti del Baptisteri, sense pensar que els originals són al museu; de la façana del Duomo, que és un nyap del segle XIX; de la casa de Dante, que és feta del 1910 en un lloc que no era la casa dels Alighieri; o del perfil de la ciutat des de piazzale Michelangelo, sense pensar que el perfil actual també té molt a veure amb les demolicions del XIX i amb les mines dels nazis quan fugien de Florència l'any 44.
Tots, jo també, esclar, ens fem una imatge de Florència i, quan hi venim, mirem d'adaptar el que veiem al que volíem veure. Una imatge en la qual no hi entra, per exemple, una estació de tren. Aquests dies que s'està a Florència, el mateix turista de Santa Croce, i ara només faig una suposició, segurament no s'aproparà a l'estació de Santa Maria Novella, que és just al darrere de l'església del mateix nom, una església preciosa davant de la qual es van trobar els deu joves que fugien de la pesta al Decameró de Boccaccio; l'heu de visitar, aquesta també.
L'estació de Santa Maria Novella és dels anys 30, i tot i estar feta en plena època feixista, els arquitectes que la van dissenyar van aconseguir fugir del neoclassicisme horrible i kitsch que imposava el règim (compareu-la amb l'estació de Milà) i van fer un exemple fonamental d'arquitectura racionalista, tan perfecte que a penes ha calgut fer-hi canvis dels anys 30 fins ara. El rellotges digital de la façana i les lletres que assenyalen els diferents espais també són dels anys 30. A les parets de l'interior, hi ha una tirada llarga de fotos sèpia, encantadores i tristes, de tot de llocs d'Itàlia. En una de les andanes, i això no és un bon record, hi ha una placa que recorda que d'aquí sortien els trens amb els jueus italians cap als camps d'extermini de l'Europa oriental.
Ara bé, l'estació ja no s'adiu a la imatge que tenim de Florència... I és una pena, perquè Florència també és aquesta estació i això, esclar, no la fa menys bonica, perquè Florència és realment,per si algú ho dubtava, per si algú llegint això creu que jo penso el contrari, una ciutat preciosa i inoblidable.
2 comentaris:
Ei! Hauré de passar-me molt sovint per aquí, que amb la teva febre productiva marxo un parell de dies i ja em perdo :) Però si llegeixo el teu blog massa sovint corro el risc de voler venir a coneixer Florència peti qui peti. Una abraçada!
Quin plaer viatjar a Florència a traves dels teus ulls!
Gràcies.
Petons i passeu-ho molt bé.
Publica un comentari a l'entrada