Integrant-me

Ja que, de moment, encara no puc ocultar el meu accent i els meus dubtes a l'hora de parlar en la llengua del país, provo almenys d'adoptar alguns dels costums indígenes. Ara com ara, ja he après a creuar el carrer sense mirar: si t'ho mires i t'ho penses, no passes mai, perquè els conductors --ja sabeu com condueixen els italians-- no s'aturen si no és que ets ben bé allà al mig. I si, un cop al mig, dubtes, penso sincerament que podries morir. Aquesta part ja l'he superada.
També faig veure que m'he acostumat a demanar un ristretto i a prendre-me'l dret a la barra mentre llegeixo els esports.
A més, aquests últims dies, estic practicant davant del mirall dos gestos molt habituals. El primer consisteix a ajuntar els dits de cada mà i, orientant-los cap amunt, fer uns moviments curts i ràpids amb les dues mans; aquest gest té una variant a una sola mà. L'altre consisteix a unir les puntes dels dits de la mà dreta amb els de la mà esquerra, mantenint-les una mica obertes, i, altre cop, fer uns moviments amunt i avall. Si obres una mica la boca amb expressió de sorpresa enfadada, encara fa més efecte.
Provo també de dir la paraula cazzo (i variants com cazzata) a cada moment: per exemple, "che cazzo fai?", que més o menys es podria traduir, i perdó per l'expressió, com "què collons fas?". Ara, reconec que això em costa una mica, perquè si comences dir paraulotes en una llengua estrangera, pot molt ben ser que no encertis quan les has de dir i quedis com un maleducat.
Tampoc no goso encara --potser més endavant-- imitar l'accent florentí, el tret més cridaner del qual és la gorgia toscana que converteix el so de [k] en un so aspirat, de manera que "la carta" sona més o menys com "la harta". Però això trigaré a fer-ho, no vull que pensin, amb raó, mira el guiri aquest que vol parlar com nosaltres.
Per acabar la meva integració, però, em falten uns quants elements, que són sens dubte els que més em costen d'assumir: unes ulleres enormes, mida cinemascope, que no t'has de treure mai, esclar; unes sabates de punta, d'aquelles tan llargues; i engominar-me els cabells. Ningú no va dir que hagués de ser fàcil...