Llibres lliures

Em reconec pràcticament cec davant de les botigues de roba, que no és que em semblin totes iguals, sinó més aviat que em passen totalment inadvertides: puc dir que sóc inaccessible els seus encants. En canvi, no puc evitar que els ulls se me’n vagin darrere qualsevol mena de lletra impresa i que els aparadors de les llibreries m’atreguin sense remei. Suposo que és una malaltia com qualsevol altra.
Al carrer Sant Gallo, a tocar del centre de la ciutat, hi ha la llibreria Libri Liberi, que vol dir “llibres lliures”. No cal que digui quant de sentit té el joc de paraules, no cal que digui com de suggeridora –i alhora de real– pot arribar a resultar aquesta idea dels llibres lliures.
Libri liberi és una llibreria de nens, sobre nens i per a nens, cosa la qual, si bé es mira, la fa una llibreria per a grans. De nens, perquè el lloc té un encant infantil, de joguina, de passió, de diversió perquè sí; sobre nens, perquè hi ha tota mena de llibres sobre educació, sobre pedagogia o sobre psicologia infantil; per a nens, perquè hi pots trobar tota mena de llibres adaptats a la canalla: guies de ciutats, històries de l’art, contes, receptes de cuina... Fins i tot hi ha una enciclopèdia apassionant sobre L’antica arte di mettersi le dita nel naso, que, si voleu, us puc deixar, per si mai voleu aprendre la manera de tallar-se les ungles per furgar-se el nas millor, les diverses tècniques per fer-ho millor, les respostes que cal donar quan us diguin que això no es fa o, fins i tot, si heu de mirar-vos el mocador després de treure-us petroli.
Els llibres, finalment, estan classificats amb un criteri tan divertit com útil: per exemple, Pinnocchio i altri cattivi ragazzi (això és: Pinotxo i altres nens dolents), Llibres bellíssims, El plaer de la lectura, Els nens d'ahir o Peces úniques d’artista.
A la part del darrere, a més, hi ha un jardí preciós, que formava part d'un antic claustre, amb un teatre de titelles.
Sí, els llibres ens fan lliures. Comproveu-ho aquí.

Museus

Imagineu-vos com seria entrar en una cambra amb les parets plenes de, posem per cas, 40 o 50 poemes, a diferents altures, uns prou a baix per poder-los llegir sense esforç, uns altres tan amunt que a penes pots distingir les lletres. Heu de llegir-los ràpidament, potser, per casualitat, arribar a entendre-hi alguna cosa, i passar a una altra sala on, altre cop, hi ha 40 o 50 poemes més, a diferents altures, etc.
O potser imagineu com seria entrar en una cambra on, alhora, sonessin tot de sonates, concerts, cantates, cançons, fragments d’òpera... Llavors, hauríeu de passar a una altra sala on, alhora, sonarien tot de sonates, concerts, etc.
Si us podeu imaginar això (vull dir, anar de sala a sala, mirant –que no llegint– els poemes o sentint –que no escoltant– la música), llavors us fareu més o menys la idea del que passa quan vas al Palau Pitti: Rafael, Velázquez, Tiziano, Tintoretto, Murillo, Caravaggio, Rembrandt... tots ells rodejats pertot de moltíssimes altres obres d’autors que només els especialistes coneixen. Tot, esclar, amb l’afegit que els sostres també estan decorats amb pintura i estuc, que els mobles i la decoració també són valuosos. Per acabar-ho d’adobar, la majoria de les pintures que hi ha a les parets, a més, no es van pensar per ser exactament allà, fora de context i rodejades de moltes altres obres, sinó per ser en una església, en una sala privada o pública, en un refectori, en una capella privada. Si a sobre penses en totes les obres que tenen al magatzem i que no exposen, gairebé et ve un mareig.
I acabes anant de sala en sala mirant-te només els quadres que estan marcats amb el senyal de l’audioguia, sentint-te una mica culpable perquè no fas prou atenció als altres, perquè no saps si allò t’agrada prou o t’hauria d’agradar més i perquè no saps si hi has entès gaire res.
Encara bo que, tot i la malaltia contemporània de museïtzar-ho tot, no hi ha museus de literatura o de música.

Fúngol

De tant en tant, als diaris o als noticiaris catalans parlen d'algun desastre als camps de futbol italians. Com que cap de setmana sí, cap de setmana no, hi havia incidents, que van arribar a l'extrem quan fa un parell de temporades, en plena batalla campal, van matar un policia o un policia va matar un aficionat o una cosa semblant, el govern va decidir fer-hi alguna cosa.

Així, ara, quan vas a comprar una entrada per a un partit (que per cert és més barata per a les senyoretes), has de portar un document d'identitat, perquè l'entrada és numerada i nominal: tampoc és que comprovin qui ets o si tens antecedents o si ets un sonat, però la cosa queda molt aparent, la veritat, i gairebé et sembla que s'hi han posat seriosament.

Llavors, fas com en Delfí Abella i te'n vas cap al futbol. Fins vam comprar una bufanda de la Fiorentina per fer-nos-hi més.

Quan arribes a l'estadi, però, t'adones que tot això de la normativa de seguretat i tot plegat és una mica de mentida --una mica a la italiana, diguem-ne--, perquè un cop a l'entrada, no hi ha cap cua, sinó una mena de caos en forma de manifestació per passar per la porta, la qual cosa, esclar, aconsegueix abans qui més força fa. El procés és força lent, ja que s'entretenen a mirar que siguis qui diu l'entrada que ets. Ara, un cop a dins, allò és xauxa: a més que a dins de l'estadi s'hi ven alcohol (malgrat que a fora, en teoria, els dies de partit no se'n pot vendre), pots seure on vulguis, que ningú es preocuparà de si has ocupat el teu seient o el d'algú altre. De fet, la gent mira d'arribar-hi amb temps, perquè l'entrada es fa molt lenta, però, sobretot, perquè has d'ocupar el lloc que et vagi millor, no pas --i ara!-- el teu (nosaltres érem set, tots havíem comprat l'entrada per a llocs diferents i vam acabar seient junts). Això vol dir que, al final, els espectadors seuen a les escales o s'estan de peu a sobre els seients i els espais de pas, per veure-hi millor. Per descomptat, no cal patir per si hi hagués una emergència i s'hagués de desallotjar l'estadi o simplement treure una persona que es trobés malament; no cal patir-hi, perquè no passaria res: a Itàlia, les coses, sempre s'acaben resolent, per impossible que pugui semblar. De tota manera, millor no haver-ho hagut de comprovar.

El partit, contra el Bayern de Munic, va acabar 1 a 1, però, honestament, l'espectacle era a les graderies: primer, perquè la Fiorentina no és res de l'altre dijous; segon, perquè els florentins poden ser molt graciosos quan blastomen --cosa que durant un partit de fúngol fan amb gran prodigalitat.

Per cert, totes les mesures de seguretat no han servit de gaire res: el dia del partit, van tirar dues bengales, una de les quals va caure sobre la gent; cada setmana, hi ha baralles; fa un parell de jornades, van pelar un tifoso a Bolonya.

Matxirul·los

Itàlia, i em sap greu fer una generalització tan radical, és un país masclista. Es pot veure quan, amb tota la barra, els nois fan festes a les mosses --estrangeres, esclar, que deuen ser més fàcils-- pel carrer, sense conèixer-les de res. I si amb aquesta no funciona, doncs provem-ho amb la del costat.
Es pot veure quan vas a comprar entrades per al futbol --l'altre dia vam anar a veure un partit de la Fiorentina; també és digne d'una entrada en aquest bloc--: les senyoretes paguen menys que els senyors!
Es pot veure quan quedes amb els propietaris de casa teva per firmar el contracte. En el nostre cas, només parlava el senyor, que, per descomptat, només es dirigia a l'Hèctor, perquè la Laia no hi tenia veu ni vot. És més, la Laia només va merèixer atenció quan la senyora li va mostrar com funcionaven la cuina i la rentadora.
Es pot veure quan engegues la televisió. A tots els programes, siguin d'esports, de tafaneries, concursos, de debat, d'actualitat... a tots, hi surten senyoretes amb robea estreta i més aviat escassa de tela, mostrant els pits fins a on és possible sense que els tanquin la paradeta. Hi ha un cas particularment obscè; es diu Striscia la notizia i ve a ser una mena de programa satíric sobre l'actualitat. Els dos presentadors són, esclar, homes, però hi ha dues mosses que van gairebé desvestides i que es passen tot el programa fent poses a sobre la taula: ara de quatre grapes, ara assegudetes, ara ajagudes. Les noies no diuen res, però els presentadors de tant en tant els dediquen algun comentari. Cada any, el programa fa un càsting per triar les dues mosses que faran aquesta prodigiosa figura de gerro de flors i s'hi presenten centenars de noies de tot Itàlia.
El mateix es podria dir de concursos de preguntes i respostes en què les noies només serveixen per llegir --malament-- alguna pregunta i per fer balls pretesament sexis, mentre el paper de presentador enginyós i saberut, el fa esclar un senyor que tampoc no s'estalvia comentaris sobre la bellesa de les seves acompanyants.
I al costat d'això, en canvi, no havia vist mai cap ciutat amb tantes llibreries, però això és una altra història i ha de ser explicada en una altra ocasió.

Porteu-vos bé

Sí, porteu-vos bé, perquè, per si no ho sabíeu, la mort no perdona ningú, ni els petits ni els grans.







Tant se val el que feu, perquè tots us fareu lletjos i, si, un cop sebollits, obren les vostres tombes per veure si encara hi sou, fareu una fetor tan insuportable que la gent s'haurà de tapar el nas.

A la tomba, la corrupció us anirà desfent a poc a poc, i, en el cas --ben probable, vistes les altíssimes exigències que se us imposen-- que el vostre capteniment en vida no hagi estat l'apropiat, vindrà un dimoni lleig, pelut i amb halitosi i us prendrà l'ànima, que, per cert, té forma de nen petit en conill.









I potser ara mateix, si sou persones decents i temoroses de Déu, us demanareu "per què deu voler la meva ànima en forma de nen en conill, aquest dimoni?" Ai, gairebé ni goso donar-vos-en resposta: per fornir-li aliment al senyor del mal, que no és José María Aznar, sinó Pere Botero en persona.
Què? Fa por, eh? Doncs imagineu-vos si visquéssiu al segle XIV: us tindrien tan espantats que faríeu sempre el que us diguessin.

Pasta

Quan un porta uns dies a Itàlia, s'adona que li serà del tot impossible arribar mai, ni remotament, a saber cuinar la pasta com ho fan els autòctons. En primer lloc, perquè és objectivament impossible arribar a aprendre's tots els tipus de pasta que hi ha. Cito de memòria dels que hi ha al supermercat del costat de casa: spaghetti, spaghettini, ravioli, raviolini, ravioloni, manicche, mezze manicche, penne, penne rigatti, pisci, linguine, tagliatelle, maccheroni, gnocchi, gnocchetti, tagliarini, fusili, panzerotti, rotelle, pappardelle, orecchiette, tortelli, farfalle, tortellini, tortelloni, fusili bucati, rigatoni, pinoli i tots els que ara mateix no recordo. A més, s'ha de decidir quina marca t'agrada més, perquè uns no fabriquen la pasta de la mateixa manera que els altres.
El segon motiu que impossibilita als forasters d'arribar a atènyer un nivell acceptable en el domini de la pasta és que cada pasta demana un tipus de salsa o de condiment diferent --i n'hi ha centenars. D'aquesta manera, doncs, als espaguetis, els va bé la carbonara, que, en canvi, va fatal per als fusili. Aquests queden bé amb salsa de formatge, però no amb salsa de tomàquet. La salsa de tomàquet (o el ragù, que és salsa de tomàquet i carn) va bé amb penne, maccheroni o rigatoni, perquè, com que tenen forats, el suc i la carn es fiquen per dins. Els gnocchi van bé amb pesto o simplement amb mantega i sàlvia, condiment aquest darrer que també s'adiu amb els raviolis. Ara, quan cuineu raviolis --i en general totes les pastes farcides-- heu de mirar quin farciment duen, perquè la salsa també dependrà d'això.
En resum, en aquests quatre mesos que queden, veig complicat poder aprendre a cuinar la pasta de manera decent: gairebe necessitaria el mateix temps que per cursar una enginyeria.

Exotisme

Com tothom que hi pensi una miqueta sap, l’exotisme depèn únicament i exclusiva del punt de vista. Així, per a un nòmada del desert de Mongòlia, la nostra família menjant canelons el dia de Sant Esteve –que per cert aquí també celebren– deu resultar ben exòtica.
Tot i aquesta evidència, hi ha qui troba l’exotisme, diguem-ne, tan atractiu com per anar a l’altra banda del món casar-se amb el ritus balinès o hindú o el que sigui sempre que sigui ben diferent. Fins fa poc, però, pensàvem que això només els passava a alguns occidentals, que encara no han sabut espolsar-se el convenciment de ser el melic de tot i, doncs, continuen veient la resta del món com un lloc ple de gent amb costums estranys, curiosos i fotografiables. Llavors, però, vam pujar al Piazzale Michelangelo i vam trobar-nos davant l’evidència, ja sabuda, que els nostres costums són tan exòtics com els dels nòmades mongols: els japonesos vénen a Florència a casar-se –o a fer veure que es casen– a la manera dels energúmens occidentals: de blanc elles i amb jaqué ells, amb sessió de fotografies amb les poses ridícules habituals, amb les flors, amb els cotxes de luxe llogats... Ara bé, amb Florència de fons, que no s’hi posen per poc, aquesta gent.