dilluns, 6 d’octubre del 2008

Cadenes infrangibles o la dificultat de distingir realitat i ficció

A la novel·la Ho voglia di te, de Federico Moccia, que no he llegit i no crec que llegeixi mai, els dos protagonistes, per mostrar el seu amor infrangible i etern, lliguen un cadenat en un fanal del pont Milvio de Roma i després llencen la clau al riu Tevere. El llibre va tenir tal èxit que centenars d'adolescents, amb aquesta habilitat que tenen per voler ser originals i acabar no sent-ho gens ni gota, van fer el mateix que els protagonistes de la novel·la, de manera que els fanals del pont es van doblegar pel pes dels cadenats i les autoritats van haver de posar unes pilones davant dels fanals i van traslladar-hi els cadenats. Us juro que no és broma.

L'estranya tradició ha arribat a d'altres ciutats italianes, entre les quals, Florència, on l'ajuntament va haver de prohibir que es posessin cadenats al monument a Benvenuto Cellini que hi ha al Ponte Vecchio. Si la policia municipal t'enganxa, et poden caure 50 euros de multa. Suposo que és per això que per tota la ciutat vas trobant cadenats penjats de baranes i llocs diversos, en molts casos amb els noms dels dos enamorats escrits. Aquesta foto és del Piazzale Michelangelo.





Aquesta és del ponte alle Grazie.


Aquesta és d'una finestra de la cúpula del Duomo. Aquest és un cas especialment preocupant, perquè, si van llençar la clau per la finestra, hi havia altíssimes probabilitats de tocar un turista japonès.


Jo flipo una mica, la veritat.

Savonarola

Quatre segles després de cremar Savonarola, els florentins van posar una placa al lloc on havien rostit el conspicu frare dominicà, a la plaça de la Signoria, davant del Palazzo Vecchio. A la placa, s'hi recorda que Savonarola i dos frares més van ser cremats després del que va ser, segons diu la placa, una "iniqua sentència". Actualment, fins i tot està en procés de beatificació (proposat per l'arxidiòcesi de Florència) i, si no vaig errat, en general se'l considera un exemple de defensa de les idees pròpies davant de la intolerància i tot això. I és això darrer el que no acabo d'entendre, perquè, honestament, per molt que cremar algú sigui una cosa bastant lletja i que no s'hagi de fer mai, la veritat és que el paio tampoc seria ben bé un exemple de tolerància i respecte.
En els seus sermons al Duomo, per exemple, feia unes crides al penediment general, perquè, advertia, estava a punt d'arribar una mena d'apocalipsi, amb la corresponent ració de plagues, invasions i desastres diversos. Sembla que aquest coneixement li venia directament de Déu Nostre Senyor, o almenys això és el que ell proclamava sense cap mena de vergonya. És possible, se m'acut, que, amb aquesta intimitat, Déu volgués compensar Savonarola per haver-lo fet lleig, estrafet i amb una veu estrident i desagradable.
El fet, però, és que, tot i les característiques enumerades, el frare i el seu verb apocalíptic van guanyar-se una bona pila de seguidors i Savonarola, després d'aconseguir que els florentins fessin fora els Medici, es va convertir durant una època en l'autèntic dirigent de la república. Com a manaia de facto, Savonarola va prohibir el carnaval, va obligar els ciutadans a dejunar i va fer que els nens denunciessin els seus propis pares si no observaven les lleis eternes. A més, al mateix lloc on després el van cremar a ell, va fer cremar, en rituals públics que anomenava "foguera de les vanitats", pintures i llibres que no responien a la seva idea de societat: això, encara que potser no és tan greu com cremar una persona, em sembla que tampoc no deu acabar d'estar del tot bé (uns segles més tard, al mateix lloc, els camises negres de Mussolini van fer més o menys el mateix: tots els dictadors tenen la mateixa por de la cultura, es veu). A més de llibres i pintures, fra Girolamo també feia cremar cosmètics i perfums, vestits massa atrevits o cars, peces de decoració luxoses, jocs de taula o miralls. En definitiva, tot allò que allunyava els homes i les dones de la llei eterna.
L'actuació de Savonarola no van servir per evitar que Florència patís fam i guerres, tot i que el frare havia promès que, si hi havia penediment, això no s'escauria. En canvi, sí que van servir al seu promotor perquè el Papa l'excomuniqués, la qual cosa no el va afectar gaire, perquè total, segons deia, el Papa era un enviat del dimoni (el Papa en qüestió era Alexandre Borja, dels Borja de Xàtiva, que, és cert, potser no era del tot exemplar).
En fi, per fer-ho breu: al final, el cremen i en llencen les cendres al riu Arno, perquè ningú pugui convertir-ne les restes en relíquies. És cert que va fer una mala fi, però també és cert, em sembla, que era un animal i un integrista i que el seu ego no cabia dins de la cúpula sota de la qual predicava. Francament, només ens faltaria que el fessin beat.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

La cúpula



Aquesta és la cúpula de Brunelleschi. És impossible passejar pel centre de la ciutat i no veure-la o anar-hi a parar a alguna hora. Tombes el carrer i en sec apareix com un immens teló de fons, enorme, excessiva, única, fent un contrast gairebé teatral amb els carrers estrets i el brogit dels cotxes, les motos, la gent.

He penjat més fotos aquí.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Simulacres

A Itàlia, per mor de la quantitat ingent que hi ha d'això que anomenem obres d'art, sempre trobes en un lloc o un altre una bastida que tapa un monument o un buit on hauria d'haver-hi un quadro o una estàtua que s'han endut a restaurar o a alguna exposició a l'altra banda del món. Així, ahir, quan vaig anar a la basílica de la Santa Croce, m'hi vaig trobar que una bastida enorme tapava tota la capella presbiterial i, doncs, tots els frescos que en cobreixen volta i parets --ben mirat, res de gaire greu: a la mateixa església, una mica més enllà, hi ha uns frescos d'un tal Giotto, i una capella de Brunelleschi, i un Crist de Cimabue, i un...

A més de la bastida, també hi havia unes tanques que no deixaven pujar al presbiteri per veure bé un crucifix bastant bonic d'un seguidor del Giotto. Al costat de les tanques, hi havia un cartell que informava del motiu dels treballs i mostrava unes fotos del que tapaven les bastides. Llavors, vaig veure un senyor que, amb la seva estupenda càmera digital, estava enfocant exactament una foto del crucifix, és a dir, fent una foto de la foto. Quin absurd! El turista ha pagat cinc euros per entrar a la basílica, perquè la Lonely Planet li diu que allò s'ha de veure tant sí com no, i ha de fer la foto d'allò no sé exactament per què: per demostrar que hi ha estat?, per recordar el que de fet no va veure? Si realment volia recordar on havia estat, potser hauria hagut de fotografiar la bastida (o fer-se fotografiar amb la bastida al darrere).

I em pregunto si tant la foto com l'original que no abastava a veure tenen el mateix valor (la mateixa aura, diria Benjamin). Si és així --i el fotògraf bé devia pensar-ho--, no cal anar a Florència a fotografiar la imatge --el simulacre--, perquè la imatge es pot trobar sense necessitat de desplaçar-se. Però si no és així, si la imatge autèntica té aura i les reproduccions no, quin sentit té fer una foto de la foto?

Tres milions de turistes vénen aquí cada any. A què? A fer fotos de les reproduccions de les portes de Ghiberti del Baptisteri, sense pensar que els originals són al museu; de la façana del Duomo, que és un nyap del segle XIX; de la casa de Dante, que és feta del 1910 en un lloc que no era la casa dels Alighieri; o del perfil de la ciutat des de piazzale Michelangelo, sense pensar que el perfil actual també té molt a veure amb les demolicions del XIX i amb les mines dels nazis quan fugien de Florència l'any 44.





Tots, jo també, esclar, ens fem una imatge de Florència i, quan hi venim, mirem d'adaptar el que veiem al que volíem veure. Una imatge en la qual no hi entra, per exemple, una estació de tren. Aquests dies que s'està a Florència, el mateix turista de Santa Croce, i ara només faig una suposició, segurament no s'aproparà a l'estació de Santa Maria Novella, que és just al darrere de l'església del mateix nom, una església preciosa davant de la qual es van trobar els deu joves que fugien de la pesta al Decameró de Boccaccio; l'heu de visitar, aquesta també.


L'estació de Santa Maria Novella és dels anys 30, i tot i estar feta en plena època feixista, els arquitectes que la van dissenyar van aconseguir fugir del neoclassicisme horrible i kitsch que imposava el règim (compareu-la amb l'estació de Milà) i van fer un exemple fonamental d'arquitectura racionalista, tan perfecte que a penes ha calgut fer-hi canvis dels anys 30 fins ara. El rellotges digital de la façana i les lletres que assenyalen els diferents espais també són dels anys 30. A les parets de l'interior, hi ha una tirada llarga de fotos sèpia, encantadores i tristes, de tot de llocs d'Itàlia. En una de les andanes, i això no és un bon record, hi ha una placa que recorda que d'aquí sortien els trens amb els jueus italians cap als camps d'extermini de l'Europa oriental.


Ara bé, l'estació ja no s'adiu a la imatge que tenim de Florència... I és una pena, perquè Florència també és aquesta estació i això, esclar, no la fa menys bonica, perquè Florència és realment,per si algú ho dubtava, per si algú llegint això creu que jo penso el contrari, una ciutat preciosa i inoblidable.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Hipòtesi arriscada

Si no has estat mai a Florència no pots ni remotament imaginar la quantitat de gent que hi ha. Deixeu-me aventurar una hipòtesi: són turistes. Sé que l'afirmació és arriscada, però es basa en uns quants motius de pes: primer, costa de creure que els indígenes puguin dedicar tot el seu temps a passejar i a fer el badoc; segon, no crec que acostumin a parlar ells amb ells en anglès (o francès, o japonès...); tercer, segurament ja deuen conèixer la ciutat i no els cal un plànol o una guia; quart, no deuen anar tots en grup seguint una persona amb un paraigües tancat o una flor de plàstic.
Ara bé, hi ha una cosa que em desconcerta i que em fa dubtar de la veracitat de la meva teoria: si tota aquesta gent són turistes, com és que no pixen al carrer i no s'emborratxen per les cantonades? Podria ser que els turistes que vénen aquí siguin diferents dels que van a Barcelona? Jo, francament, no ho crec, perquè, si el nostre ajuntament sabés que (per dir-ho amb el lema fatigós i desgastat d'un dels partits del govern municipal) "un altre turisme és possible", segur que no exhibiria el cofoisme que exhibeix per haver aconseguit convertir Barcelona en el putiferi d'Europa.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Miracle

Això era que el germà Bartomeu, un frare dels servites, havia de fer un fresc amb l'Anunciació en una de les parets del santuari de la Santíssima Anunciació. Es veu, però, que o bé l'encàrrec li anava gran, o bé no se sentia capaç de reproduir com calia el rostre de la Santa Mare de Déu. Cal pensar que la segona opció és la bona; si no, la història perd bona part de la seva exemplaritat.
Sigui com vulgui, el fet és que el frare fou pres pel desassossec i el contristament en veient que no seria capaç d'acomplir ço que li havien demanat. Ai, pobre Bartomeu! En la seva tristesa, vessava llàgrimes irrefrenables per la seva malaptesa, mentre pregava a la Mare de Déu que l'ajudés. Llavors, a la pena, s'hi afegí una estranya somnolència que esdevingué profund sopor. Quan l'endemà es desvetllà, el germà Bartomeu trobà afrescada a la paret la faç bellísima de Maria, que un grup d'àngels del cel havien pintat mentre ell dormia. Obrat aquest primer prodigi, des de llavors, el poder taumatúrgic de la imatge no deixà de créixer, com tampoc la fe i devoció del sempre pietós poble florentí. No és cap broma: s'hi fan fins a set misses cada dia; al matí, entre les set i el migdia, fan una missa cada hora.
Història la qual, aquesta que us acabo de contar, que no pot deixar de suscitar-me uns quants dubtes,diguem-ne, teològics que plantejo amb modèstia a aquells que en sàpiguen més que jo.
Si la pintura la van fer els àngels, cal pensar que és l'autèntica efígie de Maria? Si és així, per què va vestida amb robes del segle XIV o XV i no amb robes del segle I? Vol dir això que la Mare de Déu es deixa endur per les modes terrenals? Si no és així, els àngels van inventar-se'n l'abillament? Llavors, quins àngels més mentiders. Si la pintura és producte d'un miracle angèlic, per què es despinta? Quin miracle és aquest que cada segle ha calgut fer-hi una altra capa de pintura a sobre? Quina mena de fe és aquesta dels germans servites que es permeten de retocar l'obra perfecta dels àngels del cel? Finalment, què va passar amb en Bartomeu? Per què no van fer sant algú capaç d'enganyar els àngels perquè li fessin la feina? I encara: si dormia, com va saber que ho havien fet els àngels i no, posem per cas, un altre monjo que volia escarnir-lo, la Mare de Déu que li venia de gust fer-se un autoretrat, cosa poc probable donada la modèstia divina de la Verge, o el mateix Déu Nostre Senyor en persona (o més aviat en tres persones)?
Ai, quantes coses que ens superen!

Ja he fet La Foto

Sí, senyor: ja he fet La Foto, així amb una majúscula, perquè és la foto que tots els visitants de Florència han de fer. Jo ja la vaig fer fa 10 anys i no descarto tornar-la a fer si s'escau que algú es deixa caure per aquí de visita.

Fins i tot la fan els energúmens adolescents que vénen de viatge de fi de curs. Arriben amb l'autocar al Piazzale Michelangelo i els descarreguen una estona mentre els professors que en teoria els han de vigilar es prenen un ristretto en alguna guingueta. Llavors, si hi ha sort, n'hi ha que fan la foto amb la càmera del mòbil. D'aquesta manera, els professors ja poden dir que els han dut a Florència i tenen la consciència tranquil·la si, durant la resta de l'estada, els seus alumnes no es dediquen sinó al consum de substàncies medicinals de menes diverses.
Heus aquí la foto: