Sono arrivato!

Miro de no donar-hi gaire importància: hi ha molta gent que se'n va lluny de casa i molt més temps que no pas jo. Com s'ho fan per no enyorar-se, per no patir pels que es queden, per no fer patir els que es queden? Suposo que n'hi ha que donem massa importància a les coses. Marxes un temps, tornes i ja està: la gent no t'oblida, ni t'estima menys, ni passa gaire res, però, tot i sabent-ho, costa una mica.
Si fes cas dels senyals, hauria de pensar que la cosa serà complicada, però no hi crec, o sigui que les tres hores de retard al Prat, sense cap explicació, no són sinó això, tres hores de retard. A l'aeroport ja m'hi esperava l'Edoardo, el noi a casa del qual m'estaré ben bé un mes. Quan he pujat a la seva machina i he vist que tenia posada música clàssica m'ha donat confiança (reconec que és una ximpleria: els fills de puta dels nazis cremaven els jueus mentre escoltaven Wagner). No fa bo el tòpic dels italians: no és ni cridaner, ni expansiu, ni teatral. En canvi, és seriós, però molt amable. Parla a poc a poc i l'entenc molt bé. És prou gentil i mentider com per dir que el meu italià no està tan malament. Després, ara sí per fer bo el tòpic, m'ha dit que tot bon italià ha de saber on es menja la millor pizza i m'ha dut a no sé on, ben lluny del centre, a menjar una pizza que no sé si era la millor però que, almenys, era boníssima: els tomàquets que es desfeien a la boca, la mozzarella suavíssima, les fulles d'alfàbrega natural... Després, al damunt, ens han convidat a un limoncello. En resum, no m'he apropat al centre de la ciutat encara: ben mirat, si el que volia era no ser un turista, avui no ho he estat gens.