Caminar i mirar

La diferència entre viatjar a algun lloc i viure-hi deu ser més o menys la mateixa que hi ha entre fer un safari i anar al zoo. No podeu imaginar quin bo que dóna poder passejar pel centre de Florència --per davant del Duomo i del Baptisteri, per davant del Palazzo Vecchio, pel ponte Vecchio...--, rodejat pertot de milers i milers de turistes, però fer-ho sense dur un mapa en una mà, la guia a l'altra, la càmera penjant del coll; sense estar pendent de veure tot el que sembla que s'ha de veure d'aquesta ciutat; sense patir per si no tens temps de visitar allò o allò altre... Simplement caminar i mirar, un flâneur distret i sense pressa, a qui ja lleurà de fer les visites pertinents quan hagin marxat --deixeu-m'ho dir així-- els forasters.
Acabem de fer un petit aperitiu. Algú em va dir, abans de marxar, que, si volia fer realment d'Erasmus, hauria de menjar congelats i precuinats. No hi ha cap perill: el petit aperitiu ha consistit en uns bons talls de foccaccia i unes llesques de pa, acompanyats de formatge pecorino i salami. Com podeu imaginar, el salami d'aquí no té res a veure amb allò que ens diuen a Catalunya que és el salami. Per sobre del pa, hi hem posat una barreja de tomàquets secs, oli i grana padano ratllat. Espectacular! Ara, l'Edoardo toca la guitarra (i com la toca!) a la cuina i jo escric aquestes ratlles mentre esperem que s'acabi de coure el sopar: carn amb verdures i patates al forn. A més, m'ha promès que algun vespre d'aquesta setmana, em prepararà uns autèntics spaghetti alla carbonara. Ja n'anirem informant...