Passejant la bicicleta

La bicicleta, pobra, semblava que havia de fer una mica d'exercici. O potser fer un pipí. Què ha fet el seu sensible propietari? Treure-la a passejar, esclar.

Enyorança tecnològica

La casa nova on hem anat la Laia i jo és, com dèiem l'altre dia, a tocar del Duomo. Tant a tocar que ens desperten les campanes i , des del pati de davant de la porta, es veu la cúpula.

Tot i que és molt petita, això no és cap problema: només som dues persones (que a més no volen barallar-se) i només ens hi hem d'estar uns mesos. Ja n'hi ha ben bé prou. Ara, no té connexió a internet, ço que dificulta la comunicació amb tothom que enyorem i, esclar, l'actualització d'aquesta mena de diari florentí. Això últim ens provoca, com podeu imaginar, un immens contristament, sobretot cada pic que anem al bar de la cantonada, que té connexió wifi, i veiem al comptador de visites que hi ha gent que s'ho va mirant de tant en tant. No ens ho tingueu en compte.

Ous toscans

Ni ferrats, ni bullits, ni estrellats; ni de gallina, ni de guatlla, ni d'estruç. Els autèntics ous toscans són de marbre i ben grossos. Un tastet.

Canvis

Aquesta tarda, hem conegut la senyora Anna Maria dal Poggetto della Nave Martini. El nom no és de broma; és que la senyora és noble i té tots aquests cognoms. A més, també té uns quants palazzi al centre de Florència, en un dels quals ens instal·larem demà.

D'una banda, està bé, perquè estarem sols i a més serem tan a prop del centre que gairebé sembla que la cúpula de Brunelleschi ens hagi de caure al damunt. D'altra banda, ens sap una mica de greu, perquè aquestes setmanes, l'Edoardo ha estat amabilíssim i encantador: ha fet menges boníssimes, ens ha presentat gent, ens ha tractat com si ens coneguéssim de tota la vida. De tota manera, a partir d'ara, suposo que podrem ser nosaltres que el convidem a casa.

La casa és petita. Bé, petita no: minúscula, però per a nosaltres, que només hi hem d'estar quatre mesos i que a més hem deixat la gata a casa, ja n'hi ha ben bé prou. Sospitem que l'apartament on estarem és de fet l'antiga cavallerissa del palau, molt ben arreglada, això sí. Imagineu-vos quina mena de gent són els Poggetto della Nave Martini.

Ara bé, la casa té un inconvenient no menor: les visites --si n'hi ha; esperem que alguna sí-- no podran rebre l'acolliment que mereixen en aquesta nostra petita humil però acollidora llar.

Barrets i herbes

Al carrer Creu Coberta, a tocar de la plaça Espanya, hi ha --hi havia-- una botiga de barrets. La van fundar el 1907 i fa uns quants anys l'ajuntament de Barcelona va posar-hi una placa al davant pels anys de servei a la ciutat i perquè era una botiga històrica --de les poques que encara no s'havien convertit en botiga del senyor Amancio Ortega, cafè amb parets de totxo vist o restaurant de menjar ràpid. El mateix ajuntament, ben curiosament, és el que ha promogut la reforma del carrer Diputació i ha obligat a tancar el mateix negoci que uns anys abans havia merescut el seu reconeixement.

A la Via della Scala de Florència, ben a prop de Santa Maria Novella, hi ha una farmàcia-herboristeria. És fàcil de trobar, perquè l'olor d'herbes se sent des de cinquanta metres abans d'arribar-hi. La van fundar els dominicans l'any 1221 i, des de llavors, ha continuat oberta, per bé que l'aspecte actual és, més o menys, el que va prendre al segle XVII. Els mobles, la decoració de les parets els estucs dels sostres, l'aspecte general, no han canviat gaire, excepte per les restauracions inevitables. A dins de l'herboristeria, fins i tot hi ha uns frescos de finals del segle XIV. La gent hi va de visita, sobretot els forasters, o a comprar-hi, això últim tant els forasters com els autòctons. És un lloc encantador que, a més, té el valor afegit que no entra dins dels llocs de visita obligada, de manera que fins i tot es pot aconseguir fer una foto sense que hi surti algun desconegut --cosa del tot impossible a d'altres llocs de la ciutat.

El cas de la farmàcia de Santa Maria Novella no és únic. A prop de la Santissima Annunziata, hi ha una farmàcia inaugurada el segle XVI. A la via Pietra Plana, hi ha la farmàcia on Dante Alighieri anava a comprar aspirines: està documentada des del segle XIV. A Florència, hi ha molts altres negocis històrics: llibreries, farmàcies, trattorie... I aquí, com que no són ni moderns, ni multiculturals, ni mestissos, ni progres, els conserven. Deu ser per això que ells tenen turistes que no pixen al carrer i nosaltres comiats de solter de britànics borratxos.

Su polcu

L'altre dia va venir a sopar el Claudio. És un paio de Sardenya, no gaire alt, escanyolit, amb la cara ossuda; té un cert aire al Willem Dafoe, però més jove. També és un guitarrista excepcional. Jo no l'entenc gaire, perquè parla amb un accent endimoniat, a tota velocitat i blastomant tota l'estona.
Al cap d'una estona d'haver-nos conegut, em va dir que, si no fos que l'Edoardo li havia dit d'on era, hauria dit que era alguerès, perquè parlava l'italià com ells, amb el mateix accent (no crec que sigui cert: els algueresos el deuen parlar millor que jo). Li vaig explicar que els algueresos parlaven català, però que, en canvi, a nosaltres, el seu accent en sona més aviat com si un italià parlés en català. També li vaig dir que ens sona una mica estrany perquè, a més, canvien les erres per les eles. I em va dir "això ho fan els del nord de l'illa: nosaltres dieu 'su porcu' i ells 'su polcu'".
Després, el vaig sentir parlar en sard. Va trucar per telèfon a un seu amic de Sardenya i s'hi va posar a parlar en sard; llavors, definitivament ja no s'entenia absolutament res. Al cap d'un moment, va deixar de parlar en sard i, en italià --bé, en el seu italià--, va dir a l'amic que li pagava el bitllet d'avió fins a Florència, si agafava un porquet --un porcu--, el carregava a la motxilla i el portava cap aquí per fer un soparet. Jo, francament, al principi, pensava que o bé no ho havia entès bé, o bé feia broma, però al llarg del sopar anaven arribant missatges de Sardenya. L'altre li deia que amb la motxilla no, perquè no li deixarien entrar el porc a l'avió, que l'hi enviaria congelat en un paquet amb l'esperança que no es descongelés abans d'arribar a l'aeroport. Per fer-ho curt: demà anirem a casa del Claudio a menjar-nos el maialino que li envien de Sardenya i que, finalment, arribarà demà. Quin món ple de gent curiosa, aquest.

La síndrome Timoner

Sembla que quan Stendhal va arribar a Florència el 1817, davant de tal sobredosi d'obres d'art va començar a trobar-se malament: ritme cardíac elevat, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions. Amb el temps, tots aquests símptomes, que experimenten molts dels visitants que arriben per primer cop a aquesta ciutat, s'han acabat anomenant Síndrome de Stendhal.

Avui, tot just arribar a Florència, amb l'Hèctor, hem fet un tour ràpid per la ciutat que ens acollirà durant uns quants mesos: Sta Maria Novella, l'Ospedale degli Innocenti, el Duomo, la piazza della Signoria, els Uffizzi, el Ponte Vecchio, el Palau Pitti... No diré que hagi patit una taquicàrdia, o que m'hagi ofegat, però sí que és veritat que he tingut la sensació que no podia retenir tot el que veia: massa coses boniques en un temps curt, en tants pocs metres quadrats i sense càmera de fotos. Era la síndrome Timoner.

Uff, quin estrès!