Simulacres

A Itàlia, per mor de la quantitat ingent que hi ha d'això que anomenem obres d'art, sempre trobes en un lloc o un altre una bastida que tapa un monument o un buit on hauria d'haver-hi un quadro o una estàtua que s'han endut a restaurar o a alguna exposició a l'altra banda del món. Així, ahir, quan vaig anar a la basílica de la Santa Croce, m'hi vaig trobar que una bastida enorme tapava tota la capella presbiterial i, doncs, tots els frescos que en cobreixen volta i parets --ben mirat, res de gaire greu: a la mateixa església, una mica més enllà, hi ha uns frescos d'un tal Giotto, i una capella de Brunelleschi, i un Crist de Cimabue, i un...

A més de la bastida, també hi havia unes tanques que no deixaven pujar al presbiteri per veure bé un crucifix bastant bonic d'un seguidor del Giotto. Al costat de les tanques, hi havia un cartell que informava del motiu dels treballs i mostrava unes fotos del que tapaven les bastides. Llavors, vaig veure un senyor que, amb la seva estupenda càmera digital, estava enfocant exactament una foto del crucifix, és a dir, fent una foto de la foto. Quin absurd! El turista ha pagat cinc euros per entrar a la basílica, perquè la Lonely Planet li diu que allò s'ha de veure tant sí com no, i ha de fer la foto d'allò no sé exactament per què: per demostrar que hi ha estat?, per recordar el que de fet no va veure? Si realment volia recordar on havia estat, potser hauria hagut de fotografiar la bastida (o fer-se fotografiar amb la bastida al darrere).

I em pregunto si tant la foto com l'original que no abastava a veure tenen el mateix valor (la mateixa aura, diria Benjamin). Si és així --i el fotògraf bé devia pensar-ho--, no cal anar a Florència a fotografiar la imatge --el simulacre--, perquè la imatge es pot trobar sense necessitat de desplaçar-se. Però si no és així, si la imatge autèntica té aura i les reproduccions no, quin sentit té fer una foto de la foto?

Tres milions de turistes vénen aquí cada any. A què? A fer fotos de les reproduccions de les portes de Ghiberti del Baptisteri, sense pensar que els originals són al museu; de la façana del Duomo, que és un nyap del segle XIX; de la casa de Dante, que és feta del 1910 en un lloc que no era la casa dels Alighieri; o del perfil de la ciutat des de piazzale Michelangelo, sense pensar que el perfil actual també té molt a veure amb les demolicions del XIX i amb les mines dels nazis quan fugien de Florència l'any 44.





Tots, jo també, esclar, ens fem una imatge de Florència i, quan hi venim, mirem d'adaptar el que veiem al que volíem veure. Una imatge en la qual no hi entra, per exemple, una estació de tren. Aquests dies que s'està a Florència, el mateix turista de Santa Croce, i ara només faig una suposició, segurament no s'aproparà a l'estació de Santa Maria Novella, que és just al darrere de l'església del mateix nom, una església preciosa davant de la qual es van trobar els deu joves que fugien de la pesta al Decameró de Boccaccio; l'heu de visitar, aquesta també.


L'estació de Santa Maria Novella és dels anys 30, i tot i estar feta en plena època feixista, els arquitectes que la van dissenyar van aconseguir fugir del neoclassicisme horrible i kitsch que imposava el règim (compareu-la amb l'estació de Milà) i van fer un exemple fonamental d'arquitectura racionalista, tan perfecte que a penes ha calgut fer-hi canvis dels anys 30 fins ara. El rellotges digital de la façana i les lletres que assenyalen els diferents espais també són dels anys 30. A les parets de l'interior, hi ha una tirada llarga de fotos sèpia, encantadores i tristes, de tot de llocs d'Itàlia. En una de les andanes, i això no és un bon record, hi ha una placa que recorda que d'aquí sortien els trens amb els jueus italians cap als camps d'extermini de l'Europa oriental.


Ara bé, l'estació ja no s'adiu a la imatge que tenim de Florència... I és una pena, perquè Florència també és aquesta estació i això, esclar, no la fa menys bonica, perquè Florència és realment,per si algú ho dubtava, per si algú llegint això creu que jo penso el contrari, una ciutat preciosa i inoblidable.

Hipòtesi arriscada

Si no has estat mai a Florència no pots ni remotament imaginar la quantitat de gent que hi ha. Deixeu-me aventurar una hipòtesi: són turistes. Sé que l'afirmació és arriscada, però es basa en uns quants motius de pes: primer, costa de creure que els indígenes puguin dedicar tot el seu temps a passejar i a fer el badoc; segon, no crec que acostumin a parlar ells amb ells en anglès (o francès, o japonès...); tercer, segurament ja deuen conèixer la ciutat i no els cal un plànol o una guia; quart, no deuen anar tots en grup seguint una persona amb un paraigües tancat o una flor de plàstic.
Ara bé, hi ha una cosa que em desconcerta i que em fa dubtar de la veracitat de la meva teoria: si tota aquesta gent són turistes, com és que no pixen al carrer i no s'emborratxen per les cantonades? Podria ser que els turistes que vénen aquí siguin diferents dels que van a Barcelona? Jo, francament, no ho crec, perquè, si el nostre ajuntament sabés que (per dir-ho amb el lema fatigós i desgastat d'un dels partits del govern municipal) "un altre turisme és possible", segur que no exhibiria el cofoisme que exhibeix per haver aconseguit convertir Barcelona en el putiferi d'Europa.

Miracle

Això era que el germà Bartomeu, un frare dels servites, havia de fer un fresc amb l'Anunciació en una de les parets del santuari de la Santíssima Anunciació. Es veu, però, que o bé l'encàrrec li anava gran, o bé no se sentia capaç de reproduir com calia el rostre de la Santa Mare de Déu. Cal pensar que la segona opció és la bona; si no, la història perd bona part de la seva exemplaritat.
Sigui com vulgui, el fet és que el frare fou pres pel desassossec i el contristament en veient que no seria capaç d'acomplir ço que li havien demanat. Ai, pobre Bartomeu! En la seva tristesa, vessava llàgrimes irrefrenables per la seva malaptesa, mentre pregava a la Mare de Déu que l'ajudés. Llavors, a la pena, s'hi afegí una estranya somnolència que esdevingué profund sopor. Quan l'endemà es desvetllà, el germà Bartomeu trobà afrescada a la paret la faç bellísima de Maria, que un grup d'àngels del cel havien pintat mentre ell dormia. Obrat aquest primer prodigi, des de llavors, el poder taumatúrgic de la imatge no deixà de créixer, com tampoc la fe i devoció del sempre pietós poble florentí. No és cap broma: s'hi fan fins a set misses cada dia; al matí, entre les set i el migdia, fan una missa cada hora.
Història la qual, aquesta que us acabo de contar, que no pot deixar de suscitar-me uns quants dubtes,diguem-ne, teològics que plantejo amb modèstia a aquells que en sàpiguen més que jo.
Si la pintura la van fer els àngels, cal pensar que és l'autèntica efígie de Maria? Si és així, per què va vestida amb robes del segle XIV o XV i no amb robes del segle I? Vol dir això que la Mare de Déu es deixa endur per les modes terrenals? Si no és així, els àngels van inventar-se'n l'abillament? Llavors, quins àngels més mentiders. Si la pintura és producte d'un miracle angèlic, per què es despinta? Quin miracle és aquest que cada segle ha calgut fer-hi una altra capa de pintura a sobre? Quina mena de fe és aquesta dels germans servites que es permeten de retocar l'obra perfecta dels àngels del cel? Finalment, què va passar amb en Bartomeu? Per què no van fer sant algú capaç d'enganyar els àngels perquè li fessin la feina? I encara: si dormia, com va saber que ho havien fet els àngels i no, posem per cas, un altre monjo que volia escarnir-lo, la Mare de Déu que li venia de gust fer-se un autoretrat, cosa poc probable donada la modèstia divina de la Verge, o el mateix Déu Nostre Senyor en persona (o més aviat en tres persones)?
Ai, quantes coses que ens superen!

Ja he fet La Foto

Sí, senyor: ja he fet La Foto, així amb una majúscula, perquè és la foto que tots els visitants de Florència han de fer. Jo ja la vaig fer fa 10 anys i no descarto tornar-la a fer si s'escau que algú es deixa caure per aquí de visita.

Fins i tot la fan els energúmens adolescents que vénen de viatge de fi de curs. Arriben amb l'autocar al Piazzale Michelangelo i els descarreguen una estona mentre els professors que en teoria els han de vigilar es prenen un ristretto en alguna guingueta. Llavors, si hi ha sort, n'hi ha que fan la foto amb la càmera del mòbil. D'aquesta manera, els professors ja poden dir que els han dut a Florència i tenen la consciència tranquil·la si, durant la resta de l'estada, els seus alumnes no es dediquen sinó al consum de substàncies medicinals de menes diverses.

Heus aquí la foto:

Aportacions espanyoles a la cultura universal

Hauria d'explicar alguna cosa del que vaig escriure ahir. Evidentment, no crec que l'Autònoma sigui millor per tenir més mitjans o per estar millor pintada. Suposo que el que realment fa bona una universitat són els professors (bé, i la recerca; però hem de suposar que si els professors són bons és perquè fan recerca, no?) i haig de dir que les professores que he tingut avui eren realment bones, malgrat que el sostre sembla que ens hagi de caure al damunt a cada moment.
Dit això, també haig de dir que, de moment, i amb l'esperança de poder canviar d'opinió (ben mirat, només fa un parell de dies que sóc aquí), això de l'Erasmus em sembla acadèmicament nefast. Que quedi clar que dic acadèmicament, no personalment. M'explico. Quan estudiava Periodisme, vaig tenir un professor molt bo que havia passat una temporada als Estats Units. Un dia, va comentar que, molt millor que anar a l'estranger durant la llicenciatura, era millor anar-hi per fer algun projecte de recerca, o un doctorat, o un postgrau. Llavors, no en vaig fer gaire cas, però aquests dies hi he pensat. Per més bona que sigui la universitat de destí, els erasmus aprendrien (aprendríem) molt més a casa (bé, sempre que hi hagi voluntat d'aprendre alguna cosa, esclar). La mateixa estructura de la beca empeny l'estudiant a fer assignatures de lliure elecció que no tenen relació amb el seu currículum. A més, per més voluntat que s'hi posi, l'idioma (i aquí s'hi poden fer tantes excepcions com es vulguin) és un obstacle per poder aprofitar --acadèmicament, insisteixo-- l'estada a l'estranger. En fi, la cosa es podria organitzar millor. Només caldria, per començar, que realment t'obliguessin a aprendre més o menys bé l'idioma per poder marxar (i no aprofitar l'estada per aprendre la llengua), que l'estada es preparés amb temps i que les dues universitats es posessin d'acord per combinar els respectius plans d'estudis i que, per tant, les assignatures que fas a fora complementin les que estàs fent a casa. O bé que les estades fossin, com deia aquell professor, després de la llicenciatura, per fer-hi alguna cosa en concret.
Evidentment, no dic que l'experiència personal i tot plegat no estigui bé: vas a l'estranger uns mesos, aprens una llengua nova (en teoria: molts erasmus --i això és molt habitual entre els espanyols-- acaben compartint pis amb els seus conterranis, de manera que practiquen molt la llengua que ja saben; en altres casos, acaben parlant l'anglès que ja mig sabien), coneixes gent... bé, totes aquestes coses per a les quals se suposa que serveix passar un temps a l'estranger i que, indubtablement estan molt bé --també per a mi, que ja no tinc edat per fer l'Erasmus, diguem-ne. (Per cert, qui diu que els espanyols no exporten res? Aquí, cada setmana s'organitza un macrobotellón en una plaça. Qui ha tingut la pensada de fer aital aportació a la cultura italiana? Evidentment, els estudiants espanyols, entre els quals, com sabeu, no em compto de cap manera.) En resum, si tot aquest muntatge només serveix per aprendre una llengua i conèixer gent, no sé si paga la pena. Potser sortiria molt més a compte (no al govern, que ens dóna una quantitat que és gairebé una ofensa, però sí almenys als papes que paguen l'estada dels nens aquí, vista la tendència que tenen els estudiants del meu país a no treballar ni per mal de morir) anar a una escola d'idiomes, apuntar-se a un camp de treball o anar-se'n a collir raïm a França.
Ben mirat, potser l'única cosa que passa és que, malgrat els anys i els esforços, encara sóc massa seriós.

Itàlia 1-Zacarias 0

Han guanyat el primer assalt, però no el combat. De fet, la burocràcia de la universitat italiana m'ha tombat al primer cop: ni m'han volgut atendre. Perquè t'atenguin a l'Oficina de Relacions Internacionals el dilluns, has d'apuntar-te a una llista el divendres abans. Per tant, a les 9 del matí, ja no calia fer cap cua. En realitat, no és estrany que no puguin atendre tothom com cal, perquè només obren dilluns, dimecres i divendres al matí. Ja hauria hagut de sospitar alguna cosa sobre el funcionament de l'ens quan van publicar els horaris i l'oferta d'assignatures la setmana passada. Un cop vistos, ha resultat que la taula d'equiparació que havia fet amb la coordinadora de l'Autònoma ha servit exactament per a res, perquè no fan les assignatures que jo volia fer. Això implica que hauré de fer tot de paperassa que hauré d'enviar per fax a Bellaterra i que haurà de tornar després cap aquí. Encara sort que m'ha tocat això en l'època del correu electrònic i l'Skype, perquè altrament no sé com ens ho faríem.
El pitjor, però, no és això: he anat a classe. Els edificis i les aules cauen a trossos literalment. L'Autònoma, al costat d'això, és com Harvard. És cert que fem les classes en palazzi del segle XVI, però, Mare de Déu!: cadires velles, sense projectors ni ordinadors a l'aula (la professora d'Història de la Fotografia ens ha confessat que havia portat el seu portàtil de casa, perquè en tot el departament només n'hi havia un; i pensar que a l'Autònoma hi ha un ordinador i un projector a cada aula), amb uns fluorescents (els que funcionen, esclar) que, vejats miracle!, aconsegueixen fer més foscor que llum...
Per acabar-ho d'adobar, els professors estan en lluita contra un decret llei que el govern Berlusconi ha aprovat amb traïdoria a mitjan agost, sense discussió parlamentària ni res que se li assembli. Sembla que el decret retallarà brutalment el finançament de la universitat pública fins al punt de proposar que les universitats es converteixin en fundacions privades. Tot això, a mi, no em va ni em ve gaire, excepte pel fet que hi ha professors que, en protesta contra Berlusconi, no faran classe en tota la setmana. Encara sort que això m'ha passat a Florència i no, posem per cas, a Palència.

Caminar i mirar

La diferència entre viatjar a algun lloc i viure-hi deu ser més o menys la mateixa que hi ha entre fer un safari i anar al zoo. No podeu imaginar quin bo que dóna poder passejar pel centre de Florència --per davant del Duomo i del Baptisteri, per davant del Palazzo Vecchio, pel ponte Vecchio...--, rodejat pertot de milers i milers de turistes, però fer-ho sense dur un mapa en una mà, la guia a l'altra, la càmera penjant del coll; sense estar pendent de veure tot el que sembla que s'ha de veure d'aquesta ciutat; sense patir per si no tens temps de visitar allò o allò altre... Simplement caminar i mirar, un flâneur distret i sense pressa, a qui ja lleurà de fer les visites pertinents quan hagin marxat --deixeu-m'ho dir així-- els forasters.
Acabem de fer un petit aperitiu. Algú em va dir, abans de marxar, que, si volia fer realment d'Erasmus, hauria de menjar congelats i precuinats. No hi ha cap perill: el petit aperitiu ha consistit en uns bons talls de foccaccia i unes llesques de pa, acompanyats de formatge pecorino i salami. Com podeu imaginar, el salami d'aquí no té res a veure amb allò que ens diuen a Catalunya que és el salami. Per sobre del pa, hi hem posat una barreja de tomàquets secs, oli i grana padano ratllat. Espectacular! Ara, l'Edoardo toca la guitarra (i com la toca!) a la cuina i jo escric aquestes ratlles mentre esperem que s'acabi de coure el sopar: carn amb verdures i patates al forn. A més, m'ha promès que algun vespre d'aquesta setmana, em prepararà uns autèntics spaghetti alla carbonara. Ja n'anirem informant...